del regater e es pogués mostrar per clars indicis, així lo mercader deu ésser empatxat de comprar, e així és digne de pena com lo regater. Car en aital cas no té forma de bon mercader, ans ho fa de mal regater. Es ver que en aquestes coses la intenció dels comprants jutja tot lo fet. Per què, veja lo mercader així comprant si per aital compra entén si mateix raonablement suportar, e llavors pot en gros comprar la fusta. Mas si entén a induir carestia per què es puixa enriquir e ajustar, llavors de mercaders se tornen regaters, e per consegient deu ésser condemnat així com a regater.
CAPITOL XXXVI QUI POSA QUE DE LA COMUNITAT SIEN FORAGITATS TRACTADORS DE USURA E TRAFEGUERS. E ACÍ APAR QUÈ DEU FER LA SENYORIA D'AQUELL QUI SAP AL- GUNA ART TRANSCENDENT Ultra los damunt dits mals oficis, consella Gorgias, gran filòsoí, que de la comunitat sien foragitats tractadors de usures, de mogubells e de tota trafegueria, per tal que la gent no es carrec de deutes ne la comunitat per res. Car dix Filemon Romanus que los baraters se'n porten los diners, e els trafeguers són 174 Francesc Eiximenis mort dels mercaders. Car bon mercader tostemps va clar a tot hom.
Deu-los hom esquivar, encara, per tal com aitals trafeguers enfalseixen la gent ignocent e la carreguen de pecat, e pus la gent sia enfalsida pert l'amor a la comunitat e la converteix a son bé proprii. E llavors lleixen Déu e són d'aquells que diu sant Pau: Omnes quae Sua sunt quaerunt non quae lesu Christi: e vol dir que tots aquests aitals amen llavors lo bé proprii e no lo bé de Jesucrist, qui és amor de la cosa pública, e perden així mateix fealtat, la qual és un dels principals fonaments de la cosa pública, així com damunt havem dit.
Mas ací mou un dupte Fortunatus, filòsof, e és aquest, ço és: jquè deu hom fer quant un hom apar novell, que farà algun artifici maravellós per què espatxarà més obra en un dia que altre en deu Així com, de fet, diu que ell véu un hom en la ciutat on ell era que féu un torn en lo qual una fembra filava més en un dia que altra no faia en sa filosa en deu. E així com llegim de Tiberi, cesar emperador, que li venc un hom qui faia lo vidre així fort com a ferre, e lo emperador feu-lo ociure de continent.
Respon ell mateix a aquest dubte, e diu així: que si volem atendre a la fi de la cosa pública, llavors veurem solució al dupte. E deus saber que, segons que posa Tul'li (libro HI De officis), la fi de la cosa pública és tenir los 0) Regiment de la cosa pública 175 hòmens en bon estament. Si doncs venia hui un sabater novell qui fes ab novells instruments aitantes sabates en un jorn com altre en vint, aquest, usant de sa art, seria destrucció de cent o dos cents sabaters qui ui viuen tots en la comunitat de aquest ofici, e per consegúent lo empatxament de aquest novell sabater seria destrucció de aquella fi, perquè la cosa pública sostenia los dits dos cents o Cent sabaters, ço és de sostenir e de mantenir-los en bon estament, car Si no guanyaven no porien haver què menjar ne, per conseguent, estarien en bon estament. Per què en aital cas més valdria manar al dit sabater novell de no usar de son novell artifici, e ordenarlo així, que si volia obrar de sa art, que n'usàs així com los altres. E açò valdria més que no que ell usant de sa art pus espatxadament soferrien notable estrenement e misèria.
Ne aprova aquest doctor ço que l'emperador al:legat féu d'aquell qui faia lo vidre fort, Car, jatsia que en fermar lo vidre molts qui viuen ara de obrar e qui per tal no viuen en major nombre quant lo vidre se trenca, lla-VOrs no porien viure, e per açò lo hom aquell raonablement pogués ésser prohibit e estret per manament que de present no usàs de l'art e si no volgués obeir al manament poguera'l hom pendre a temps, emperò alciure-lo per tal quant sabia la dita art, fon pecat de homicidi, e lo emperador aquell feu gran mal.- 176 Francesc Eiximenis vestat e gran oradura. Mas moltes d'altres n'han fetes los emperadors romans, així com llegim en llurs cròniques, que els donen mala fama e mala memòria així com a grans pecadors.
D'aitals hòmens qui saben fer obres així excel:lents e maravelloses dóna Gòrgies, filòsof, aital consell, que hom los man que no usen de la dita art per guanyar sinó per ensenyar-ho a altres. E quant tots ho sàpien pot-ne ell mateix usar, e tots així usant espatxadament, ajuden molt ab la llur art a la cosa pública. E encara les comunitats circunstants e nengú no pert sa vida ans la hi millora per lo guany que reep, millor que d'abans. En cas, emperò, que lo dit hom no vulla tenir lo manament de la senyoria, ne vulla cessar de obrar, llavors deu ésser pres en la presó, que ho enseny a altres e que aquí estiga tant llongament fins que los altres ho sàpien.
CAPITOL XXXVII Qui POSA TRES CONSELLS ESPECIALS PER CONSER- VACIÓ DE LA COSA PÚBLICA Interrogat lo famós conseller Téter, aprés la exaltació de Roma com se poria mills confo t5 Regiment de la cosa pública 177 servar la cosa pública, respòs que per tres punts, ço és: per perseguir los vagabunts, e per exalçar los reverents e per demanar a tot hom consell.
E declarant los dits punts deia així parlant al primer: Si los hòmens apellats vagabunts, ço és qui van e estan ociosos són gitats fora la comunitat, llavors cessa tota paor de lladres, e de bargants, e de murmuradors, e de gastants lo pa debades. E per tal deia que los grans senyors que aital gent tenen en Sa Casa e els defenen per tal quant se'n serveixen a llurs bandos a mantenir, devien ésser gitats de.la comunitat, car per ocasió llur, aital mala gent és sostenguda. Los grans hòmens antigament eren a gran bellea e noblesa e a profit dels grans llocs en què habitaven, mas despuis que es giraren a mal e a guerres entre si mateixs, llur presència és Jran càrrec del lloc on habiten, per moltes vies, e en especial per aquesta raó: quan ells mantenen tot mal hom qui a ells se acosta, los mals hòmens, per confiança llur, se allarguen a fer tot mal.
Lo segon que deia léter qui exalçava e conservava la cosa pública, era exaltació dels reverents, ço és que tostemps tinguessin l'ofici. del regiment persones de honor, qui són tals qui es preen de llur estament, e de llur honor, e de bonesa e de fama, e de si mateix e dels seus, e hi atenen fort, e qui amen la comuni- 178 Francesc Etlximents tat e qui no amen diners sinó, així com dit és, honor e fama de si mateix e dels seus, e encara sien ells qui es vulla. E açò guardava fort lo senat de Roma, majorment quant elegia emperador, e quant lo veien hom reverent en ses costumes, així com dit és, no guardaven si eren pagesos o cavallers o de qual estament se volgués. Car Dioclecià, emperador, de l'aradre e dels bous lo llevaren quan fon fet emperador. E així d'altres notables persones foren per ells molt honrades segons que ells los trobaven reverents e dignes de honor.
Lo terç punt sí dix que era de demanar a tot hom consell. Deus saber que, antigament, en Roma era aital costuma, que cascú havia a escriure e a presentar a la comunitat la millor Obra que sabés per bon estament de la comunitat, e despuis posava's en obra de consell del senat. E sàpies per cert que aquesta cosa és sobiranament profitosa a la cosa pública, ço és que, cert temps de l'any, cascun fos request de proposar en certs llocs de la comunitat les millors coses que sabés per profit del comú, car més veen molts que pocs. E moltes coses posa Déu en lo cor d'un simple hom que no les posa en lo cor dels majors, e despuis los regents principals, vist què dien los altres, poden-ne elegir ço que els sia vijares e que sia millor.
E aquests tres consells trobaren los ro- IO Regiment de la cosa pública 179 mans que eren fort profitosos e conservatius de la cosa pública.
CAPITOL XXXVIII Qui RESPON A TRES PROVERBIS APORTATS CONTRA LA COSA PÚBLICA Per conclusió de aquesta present matèria deus saber que alguns, amadors de si mateixos e poc de la cosa pública ne de la sua ànima, quan són reptats per los savis hòmens per què amen tant si mateixos e tant poc la comunitat, e per colorar sa error, sí al'leguen los segients proverbis antics. Lo primer sí és car dien que equi serveix a comú no serveix a nengú,. Lo segon, que ecaritat ordenada a si mateix començax. Lo terç, equi parteix e s'engana, sant Martí li trau l'ulls. Lo quart: ebealtus qui tenet, baharon qui va cercanto, que vol dir que benauirat qui té, e dolent és qui cerca.
Als quals proverbis respon Ciracus en lo primer tractat De zegimine mundi, on diu així: que al'legar que servir a comú és servir a nengun, ver és que aital Servir no és especial a u tot sol, ans és primerament servir a Déu quan hom ho fa per reverència sua, qui mana aquest servei fort afectuosament, així com I80 Francesc Eiximenis apar en diverses parts de la Escriptura. Aprés aquest servei és servir a tots aquells de la comunitat en general e cascú en especial, qui són membres de la cosa pública.
E posem que cascun sia desconeixent en tant que nengú no ho satisfaça: ja val més per a tu qui fas lo servei aquest. Car tot bon lloguer s'espera ab Déu, qui el te darà sens tota comparació pus altament que neguna comunitat del món. Mas tu, miserable, qui aquest proverbi al'legues, dvolries que de present que has fet lo plaer o servei, de continent fos aquí la paga humana: Bé ensenyes que no fas lo servei per caritat ne per amor de Déu, ans amaries més fort sotil paga temporal que tota la divinal. Per tal, fa Déu gran miracle de aquests aitals, car lleixa'ls caure en temps €e en lloc en cas que gràcia ne privilegi que haja la comunitat no els pot ajudar ne valer. Pren-los-ne així com als malandrins qui prenen corona, no per amor de Déu mas per tal que com hagin fet qualque mal o gran excès que no sien penjats. E Déu qui veu la llur mala intenció, lleixa ls caure en tal guisa que corona ni res que al món sia no els val que no encórreguen ço de què es temien, ne troben nengú que els vulla ajudar.
Quan dien, en lo segon proverbi, que caritat ordenada comença a si mateix, ver dien. E per tal, si ells treballaven lleialment per la cosa pública, començarien de fer bé a si mateix.
I5 Regiment de la cosa pública I8I Car qui fa bé a la comunitat, primerament fa obra meritòria per si mateix a salvar, puix la faça en caritat. Mas per lo dit proverbi allegat ells volen dir que primerament e de tots punts deuen haver cura de sa persona e de Casa sua e curar-se del bé proprii. È si ho fan així, ja no són en caritat, car diu sant Pau (Prima ad Corinthios, XIII): Caritas non quaerit quae sua sunt, e vol dir que hom que haja caritat no atén al bé propri e personal, temporal, mas atén al bé de la sua ànima, la qual està majorment en amor de la comunitat amada per amor de Déu. E per tal car aquests així es converteixen a amar si mateix lleixant la comunitat, los aporta Déu en oi de tota creatura, en tant que a tota res són pudents, ne troben jamés que, per amor d'ells, de bon cor nengú los faça servei.
Al terç proverbi, quan dien que equi parteix e s'engana, sant Martí li trau l'ullo, dic-te que aquests són aquells qui mal parteixen sa amor, quant la primera part, donen a la carn, e per consegient enganen si mateixs. E sant Martí, qui faia lo contrari, los jutja davant Déu que són sens ulls, encegats e orats, car podien guanyar sens fi si bé haguessen partit, e, així partint, han perdut Déu e si mateix. E per tal, quan així han amada la carn e avorrit Déu e lo bé comú e han feita ídola de si mateix, troben-se en la mort enganats, pobres e nuus, sens tot bé qui al món sia, e en aital I82 Francesc Eiximenis disposició que no els ajuden los mèrits de nenguna comunitat, ço és, ne del cel ne de la terra ne encara de Jesucrist qui han avorrit en vida, com tu sies membre tallat del seu cos místic, qui és la comunitat dels feels crestians.
Quant dien, en lo quart proverbi, que deatus qui tenebit,'etc., ver dien si ho entenien, Car aquell té, ço és qui és vera riquesa, així Com és Caritat e vera amor a bé comú, aquell és pròpriament ric, car aital ha Déu ab si. Mas ells no són de aquella llurea, car, tenint ells ço que amen, no tenen res. Car escaparlos ha així com angjulila viva e llisa escapa a hom entre les mans, e llavors cercaran que puixen queucom prendre, e los diables trufar-se han d'ell e, cridant, li diran per escarn: cBaharon, què vas cercants ço és: cDolent, malastruc, mala fuist nat, car pus quehas amat ço que tenir no es podia, ara t'és tot escapat, e així Com a dolent vas ara cercant, e no és ara temps de cercar, ni Déu, ne sesobres, ne ses carreres. Vet, que has trobada la mort corporal e eternal, les quals posseiràs, e dolent seràs d'aquí en avant ix saecula saeculorum:.
Per totes aquestes coses apar que amar la comunitat e ajudar-li incessantment ab oracions e ab santes induccions e ab virtuoses Obres, és cosa a Déu plasent sobiranament, e Obra en si molt alta e virtuosa e qui porta l'hom a gran estament dins si, e finalment, ha major part en lo regne del nostre gloriós Pare, IO t5 IO Regiment de la cosa pública 183 qui per amor a la comunitat devallà del cel a nós e ab nós conversà trenta tres anys, e nos informà per tres anys e mig de aquella fontanal doctrina devallada de Déu lo Pare, e per amor de la comunitat pres mort, e a amar-la nos incita e exhorta tostemps, per diverses informacions sues.
E açò sia dit quant al primer tractat de aquest present llibre, lo qual s'apella del Regiment de la cosa pública. Qui més voldrà de aquesta matèria mire al procés de aquest llibre, car aquí és tocada aquesta matèria en diversos llocs.
CAPITOL XXXIX QUuI DÓNA CONCLUSSIÓ A TOT LO TRACTAT Acabat lo present tractat per la misericòrdia de Déu, resta tornar a reduir mi mateix, suplicant, senyors meus, a la vostra reverència que si en açò que damunt és dit ha res de bé que sia ne que puixa servir al vostre regiment e de aquells qui a vosaltres, senyors, succeiran, que tot sia atribuit al donador de totes gràcies, nostre Senyor Déu. Si hi ha defalliments, així com creu que haja molts, plàcia-us atribuirlos a la mia ignorància. E no res menys, senyors meus, vos plàcia de pendre aquest poc 184 Francesc Eiximents servei de la mia simplicitat, lo qual sap Jesu- Crist que us ofir ab gran afecció, e açò per honor de nostre Senyor Déu e per sàtisfer a la vostra providència, a la qual me tinc tostemps fort carament per obligat.
E encara a la fi del tractat vos requir e us enduesc ab tota aquella vigor d'espirit que puc, que, per la sanc de Jesucrist, aquesta tan alta obra com és lo regiment de la cosa pública vullats fer e exigir ab tota diligència.
Lo qual regiment està sumàriament en haver tostemps Déu davant vostres ulls e en aprés servar-vos nets de tota corrupció e en governar la comunitat, dret, ab tota diligència, postposat tot oi e rancor, imenyspreant tot perill qui seguir-vos-en puixa, posant-vos en les mans d'Aquell qui és escut ferm de tots aquells qui per veritat e per justícia volen virtuosament pugnar. Car, com dix Sèneca, que no és apte de regiment qui tem oi de nengú ne menaces.
E com aital regiment requira gran estudi, per tal vos plàcia sobre açò llargament pensar, car, com diu Boeci (Primo de Consolatione): Sententia Platonis est: Beatas fore res publicas si eas uel studio sapientiae regerent, uel earum rectores studium sapientiae contingissent, e vol dir que sentència és d'aquell gran filòsoí Plató, que llavors la cosa pública és benauirada quant los regidors la reigeixen ab savi estudi e diligent.
IO Regiment de la cosa pública I85 O, quant així ésl Que los dits regidos entenen estudi de saviesa qui els ensenya de bé e sàviament regir. Car diu Severus: ePer lo dit estudi coneixen quin. ne qual deu ésser regidor de la cosa pública e perceben clarament que jurats e regidors aitals són ministres de Déu, braços del príncep, ulls del bé comú, llengua del poble, seguretat dels estranys, fortalea dels amics, alegria de la comunitat, corona de la sua fama, escut contra tota adversitat, coltell e mort dels mals hòmens, vida de la terra, esperança dels aterrats, mare del pobres, consell e refugi dels exel'lats, terror dels enemics, espill de cleresia, noblea e bellea de les lleis, rail de justícia, lligament de pau, cor, cap e honor de tot lo poble. Als quals deu ésser dada per tots cordial amor, especial honor, reverent nom, honorable lloc, poderosa defensió, e en per tostemps gloriosa memòria.
Veus, senyors, a què us és tengut lo món per vostre bon regiment. E ultra açò, per aquesta tanta e tant poderosa obra, podets ab confiança esperar gràcia en la misericòrdia del Fill de Déu en esta vida present, e aprés la sua copiosa e eternal glòria. Ad quam nos perducat lesus Christus, qui cum Deo Patre et Spiritu Sancto uiuit el regnat omnipotens Deus in saecula saeculorum. Amen.
Deo gratias.
186 Francesc Eiximenis A honor e glòria de la santíssima Trinitat e per instrucció dels qui lo bé, augment e conservació de la cosa pública zelen, fon empremptat lo present tractat en la ínclita ciutat de València per Christòfol Cofman, alamany, en lo any de la salutífera ativitat del Redemptor, Senyor Déu Jesucrist, mil quatre cents noranta e nou a vint e vuit del mes de gener NOTES Pàgina 15 ratlla 15. —Aquests jurats foren elegits el 9 de maig de 1383. (Veg. Ivars, Eximènez en València, en 4A. I. A.r, XIX, 369.
Pàg. 18 r. 27. —En les Constitucions de Catalunya, llibre 4, tit. 19, usatge Los Cristians no venan armas a Sarraixs...(ed. 1909, p. 287).
Pàg. 23 r. 27. —e La Sala, designa el Consell general de València.
Pàg. 24 r. 25. —Potser prop de La Garrofera, caseriu de la província de Castelló de la Plana, municipi de Benafigós.
Pàg. 32 r. 3. —Aquesta referència a Valeri Màxim està equivocada.
Pàg. 34 r. 4. —Fa al'lusió als dos menorets beats, fra Joan de Perusa i fra Pere de Sassoferrato, morts pel rei de València Zeit-Abu-Zeit en una data que, segons els historiadors, oscil'la entre 1221 i 1231, però segurament abans de 1229, en què l'esmentat príncep sarraí féu un tractat d'aliança amb Jaume I. (Veg. P. Atanasi López, La Provincia de Espara de los Frailes Menores (Madrid, I9IO), 93, i pel tractat, Miret i Sans, /tinerari de Jaume l (lustitut d'Estudis Catalans, 1918), 77.
Pàg. 36 r. 18. —Els ereals de València: foren creats per Jaume Í el 7 de maig de 1246. (Veg. Botet 188 Francesc Eiximenis i Sisó, Les Monedes Catalanes (Institut d'Estudis Catalans, 1909), II).
Pàg. 36 r. 3. —En les instruccions donades pel Consell de València als tres religiosos que havien de fer l'oració fúnebre del rei Pere III (segons algun historiador, l'Eiximenis era un d'ells) hom fa notar la predilecció que el dit rei sentia per aquesta ciutat i l'ús de posar una corona sobre la lletra Z de València. (Veg. P. A. Ivars, cA. I. A.o, XV, 110).
Pàg. 39 r. 30. —Probablement Aristòtil, Política, Nib. III, cap. 4, o llib. I, cap. II. (Conf. Arisfotelis opera (ed. Lió, 1563), II, 749 i 791.
Pàg. 41 r. 23. —e vol dir que així com diverses membres fan un cors qui han diversos oficis són en l'hom, així diverses persones e oficis fan un cors ajustats..., C.
Pàg. 41 r. 28. —No sabem a quin autor ni a quina Obra es refereix.
Pàg. 45 r. 11. —Conf. Sant Pau, Epístola primera als Corintis, XII, 13 i als Coloss. III, 14 i ss.
Pàg. 45 r. 18. —Conf. Epístola 138, cap. III de l'ed. Migne (Patrologia Latina, XXXIII, col. 525).
Pàg. 46 r. 7. —Entre les lletres de Sant Agustí, l'epíst. 136.
Regiment de la cosa pública —189 Pàg. 47 r. 19. —UEs refereix a un tros del Bellum Catilinarium, VII, que comença: Urdem Romam sicut ego accepi condidere...ò Pàg. 48 r. 15. —Aquesta no és exacta. Probablement es refereix al llibre III, en diversos indrets, especialment en els capítols XXX i XXXI. Veg. Migne, P. L., XLI.
Pàg. 49 r. 18. —El text és de l'Esis/ola ab Gàlafas, III, 19. El Dotzè no refereix aquest text a l'Epistola ad Thessalonicenses ni esmenta per res l'Epistola ad Hesichium (P. L., XXXIII, epíst. 217, col. 899), en la qual no hi ha res del que li atribueix Eiximenis.
Pàg. 50 r. 12. —En aquesta època eren frequents els atacs als romans. Són particularment virulents en el Somuium Uiridarii, compost en 1376, probablement per Felip de Maizières i que tingué una gran difusió. (Veg. Salembier, Da grand Schisme d'Occident (ed. 1925), 9.
Pàg. 52 r. 26. —Sembla que es refereix a la Ciufal de Déu, lib. V, cap. XVIII, (P. L., XLI, col. 165).
Pàg. 53r. 25. —Es deu referir a la Tabula jiuris de Martí de Troppau, polonès, dita Martiniana. (Veg. Ehrle, Hist. bibliot. romanorum Pontifecum, 1. Recensio avinion. 1369, nS. 1094, 1711, etc.) o, més probablement, al C4ronicon pontificum el imberaforum, Conegut per Chroxica Martiniana.
Pàg. 53 r. 28. —així que tots los qui són, C.
IQO Francesc Eiximenis Pàg. 54 r. 3. —aquesta és de tanta pravitat, C.
Pàg. 55 r. 7. —Excidio Urbe, C. (Conf. Migne, P. L., XI, 715 i De Ciuitate Dei, llib. III, cap. XIX, (P. L., vol. cit.).
Pàg. 57 r. 8. —Epístola de Sant Pau als romans, cap. VIII, vers. 31.
Pàg. 56 r. 22. —Hom ha atribuit a un tal Hegesip una traducció llatina i un arranjament de l'obra de Flavi Josep (aquell nom n'és una deformació). Sembla que cal atribuir aquest treball, fet en la segona meitat del s. IV, a Sant Ambròs. El text esmentat es troba, entre les obres del dit sant doctor, en Migne, P. L., XV, 2237 i 2238.
Pàg. 66 r. 1. —En l'edició del Dotzè manca tot aquest paràgraf.
Pàg. 60 r. 12. —Diàlegs de Sant Gregori, llibre II, cap. XV (P. L., LXVI, 162.)
Pàg. 62 r. 28. —o al menys la refrenards, C.
Pàg. 64 r. 17. —Aristolelis opera (ed. Lió, II), 1406. Metafisica, Mib. XII, cap. X.
Pàg. 65 r. 8. —Es refereix segurament a P. Emili Lèpid i a Fulvi Flaccus. (Veg. Valeri Màxim, llib. IV, cap. II).
Pàg. 65 r. 17. —Veg. Sant Agustí, De Ciuitate Dei, Regiment de la cosa pública I9I llib. V, cap. XII, paraules de Cató, Migne, P. L., XLI.
Pàg. 65 r. 22. —Veg. Sant Agustí, 09. céf., llib. I, cap. XXXIII.
Pàg. 65 r. 27. —Veg. Sant Agustí, o. cit. llib. II, cap. II.
Pàg. 65 r. 28. —Epístola de Sant Agustí, cap. II (P. L., XXXIII, 531).
Pàg. 66 r. 4.— No sabem Si es refereix al filòsof grec Policrates.
Pàg. 67 r. 12. —Veg. Ciceró, De inuentione rethorica, lib. I, cap. XLIII.
Pàg. 67 r. 14. —L'homilia primera comprèn del cap. I al VIII del primer llibre sobre l'Hexaemeron (P. L., XXXIV, 1341 ss.)
Pàg. 68 r. 10. —En l'edició del Dotzè es troba: dPapianus, De uatura dominorum. iSerà una obra atribuida a Papinià::O bé algun escrit de Papias, autor del tractat De xaturis bestiarum2,O potser de Papias, el gramàtic2 Pàg, 69 r. 17. —Valeri Màxim, llib. VI, cap. V. Es el cas de Zalenc, de la ciutat de Locrèsium.
Pàg. qo r. 28. —les ovelles van avant, C. Pàg. 71 r. 12. —e los majors temen en observar-la, C.
IQ2 Francesc Eiximenis Pàg. 72 r. 21.— Conf. Sant Gregori, Liber regulae pastoralis, part 3.8, cap. IV, (P. L., LXXVII, 54).
Pàg. 73 r. to. —/òid., part 1, cap. II, col. 16.
Pàg. 74 r. 22. —Coní. Sant Gregori, en XL Homiliarum in Euangelia libri duo, lib. I, hom. XII (P. L., LXXVI, col. 1119.)
Pàg. 74 r. 29. —que les coses profitoses, C. Pàg. 76 r. 4. —Veg. Valeri Màxim, llib. VI, cap. V.
Pàg. 76 r. 22. —Coní. Valeri Màxim, llib. V, cap. VIII, o Sant Agustí, De Ciuilate Dei, llib. V, cap. XVIII.
Pàg. 76 r. 28. —En el segon llibre dels Macabeus, cap. IV, no es parla d'Elzear. Les altres referències són exactes.
Pàg. 77 r. 14. —Deu referir-se al tractat De Regimine Principum d'Egidi Romà, del qual existia una trad. catalana feta per fra Arnau Estanyol. (Rubió i Llucb, Documents, I, 288).
Pàg. 77 r. 27. —Veg. la lletra 138 de Sant Agustí, cap. III, en P. L., XXXIII, 533.
Pàg. 82 r. 1. —Veg. De offiictis, llib. I, cap. V, VII i X, (ed. de Pàdua, 1755), De natura deorum (ed. Aldina, $ 67).
Pàg. 82 r. 15. —Segurament deu ésser un sermó de Sant Bernat, però no l'hem trobat en cap dels Regiment de la cosa pública 193 sermons de l'advent (Veg. P. L., CLXXXII).
Pàg. 82 r. 26. —Veg. Aristòtil, E/hicorum ad Nicomacum, llib. I, cap. I, HI, col. 659).
Pàg. 83 r. 1. —Veg. Sant Agustí en P. L., XLIII i XLI col. 63. Tret de Ciceró, De offcéis, llib. UI, cap. XXIX.
Pàg. 83 r. to. —Sant Agustí, Ciutat de Déu, llib. V, cap. IV (P. L., XLI, col. 144).
Pàg. 83 r. 15. —Conf. Ciceró, De offcizs, llib. I, cap. V i VII. (ed. Pàdua, 1755).
Pàg. 83 r. 31. —Probablement, en el llib. Il, cap. UVIII.
Pàg. 85 r. 10. —Veg. Valeri Màxim, llib. IV, cap. II. VI.
Pàg. 87 r. 5. —Per a les fonts de les faules d'Eiximenis, veg. la introducció de Marçal Olivar al volum VI d'aquesta biblioteca.
Pàg. 88 r. 7. —gran escut e defensió de la cosa pública, e aquella ama, C.
Pàg. 88 r. 18. —És segurament el tractat De Republica de loannis Gallensis, menoret. (Veg. VVadding, Scripltores Ord. Min. (ed. 1906), 141).
Pàg. 89 r. 1. —Ciceró, De offeciés, llib. I, cap. XIII, (ed. Pàdua, 1753).
194 Francesc Eiximenas Ostiensis, nom amb què també és conegut Enric de Segúsia2 Pàg. 90 r. 5. —Tampoc hem pogut identificar aquest autor. En un inventari de llibres d'un abat de Ripoll hom llegeix: J/em altre libre apellat Questiones de libris el litleris vel singulis causis Quaroli. (Rubió i Lluch, Documents, II, 240).
Pàg. 93 r. to. —Primer dels Reis, XXIV, 4-23, i XXVI, 4-25.
Pàg. 93 r. 14. —Segon dels Reis, XII, 26-31. Pàg. 94 r. to. —Ciceró, De o/fcizs, llib. IL, cap. XXVI.
Pàg. 94 r. 11. —Potser es refereix a la Historia Romana de Pau Diaca.
Pàg. 95 r. 11. —Ciceró, De officéés, lib. III, cap. XXIX. ja ho havia posat abans treient- ho de Sant Agustí.
Pàg. 96 r. 26. —No sabem si es tracta de Venanci Fortunat. Conf. P. L., VII, 285, IX, 183).
Pàg. 97 r. 7. —lgnorem —la procedència d'aquest. tros en llatí, el qual no figura en el Dotzè.
Pàg. 99 r. 3. —Potser sigui la història de Pau Oro- Si, anomenada algunes vegades Ormesfa Mundi o Moesta Mundi. Veg. Rubió, Documents, I, 344 i 434 i P. L., XXXI, 663 i ss. Sobre el mot cOrmesta: veg. el prefaci del mateix volum de la P. L. p. 642.
Regiment de la cosa pública I95 Pàg. 102 r. 27. —Potser és l'historiador llatí del s. IV, autor del Brexiarium ab Urbe condita i que va servir de base a la Hislforia Romana de Pau Diaca (Veg. P. L., XCV, 239).
Pàg. 103 r. 19. —lo segon vocable és aquest: que los consellers en la cosa pública, C.
Pàg. 103 r. 22. —Veg. Ciceró, De senectute, VI (ed. de Pàdua, 1756) Pàg. 104 r. 5. —No creiem que mai hagi existit aquest autor.
Pàg. 104 r. 24. —Aristòtil, Topica, lib. III, cap. II: zemo enim iuuenes eligit duces, eo quod non constat (os esse prudentes.
Pàg. to4 r. 31. —Aristòtil, Reltorica, llib. II cap. XII: iuuenes ergo huiusmodi moribus sunt, ut aptissimi ad cupiendum sint, potentesque facere quaecumque cupiant.., nimis enim agunt in omnibus, nimis amant, nimis oderunt.
Pàg. 105 r. 23. —Veg. Daniel, II i XII, i Judit, VIII.
Pàg. io5 r. 28. —Es refereix al cas de M. Castrici, narrat per Valeri Màxim, Dictorum fact. mem., Hib. VI, cap. II X.
Pàg. 108 f. Pàg. 108 fr.
—posat en bon, C.
Pàg. 111 r. 8. —Possible referència a la Hisfòria Romana de Pau Diaca, i a les Històries Troianes de Guido delle Colonne, tradutdes al català per Jaume Conesa.
Pàg. 112 r. to. —Veg. Obres de Sant Gregori (P. L., LXXIX, col. 949).
Pàg. 112 r. 18. —aquells qui la' dita causa faien, no temien, C Pàg. 112 r. 29. —No sabem a qui es refereix. En Ehrle, Hist. Bibl. Avín. trobem, en la rec. de 1369, n. 683: Joannis Salisburiensis Polycratica, llib. 8, i en la de Gregori XI (1375), n. 855: HZem ix uolumíne signato per CCCLIV, libri Policratí,: i en el n. 856: Item in uolumine signato per CCCL V Policratus el Uegetius de re militari.
Pàg. 114 r. 16. —Veg. De offeciis, I, cap. XXV (ed. de Pàdua 1753, vol. IH, p. 385).
Regiment de la cosa pública — 197 Pàg. m14 r. 25. —Veg. De Ciuitate Dei, llib. V cap. XII, (P. L., XLI, ed. 157).
Pàg. it5 r. 12. —No hem pogut trobar les referències que fa a Vegeci, en l'edició crítica d'aquest autor (per Lang, Leipzig. Teubner, 1885). Solament esmenta AZi/ius Regulus en la introducció al lib. III, p. 64-5.
Pàg. 115 r. 16. —Veg. sobre el cas de Quíntius Cincinnatus, De Ciuitate Dei, llib, V, cap. XVIII (P. L.l.c) Pàg. 115 r. 27. —El cas de Fabrici no es troba en Vegeci, sinó en Sant Agustí, en el lloc citat de la Ciutat de Déu (llib. V, cap. XVII).
Pàg. 116 r. 3. —En Valeri Màxim no hem trobat el cas tal com el posa Eiximenis. Potser es refereix al que reconta en el llib. VIII, cap. XV, p. 569.
Pàg. 116 r. 11. —Valeri Màxim dóna aquest fet com esdevingut a Genúcius Cipus. (llib. V, cap. VI, P. 354).
Pàg. 116 r. 24. —Deu referir-se a la Crònica d'Helinand, que és incomplerta. En el tros publicat (P. L., CCXII) no hi ha el cas que cita Eiximenis.
Pàg. 117 r. 6. —Veg. Valeri Màxim, llib. V, cap. VIII (ed. citada, 366).
Pàg. 117 r. 14. —El cas de Manli Torquat es troba en Valeri Màxim, llib. V, cap. VIII (ed. citada, 366-7).
198 Francesc Eiximenis Pàg. 117 r. 24. —Ciceró, De officis, lib. III, (ed. Pàdua, 1753, vol. III, p. 385).
Pàg. 118 r. 7. —Sobre la resposta d'Escipió Emilià oposant-se a què fossin enviats a Espanya Sulpici Galba i Aureli Cotta, veg. Valeri Màxim, llib. VI, cap. IV, 407.
Pàg. 120 r. 9. —Veg. Valeri Màxim, llib. V. cap. VI (ed. esmentada, p. 355).
Pàg. 120 r. 12. —Veg. Sant Agustí, De Ciuitate Dei, lib. V, c. XVIII (P. L., XLI, col. 163) i Valeri Màxim, llib. V, cap VI, p. 354 de l'edició esmentada.
Pàg. 121 r. 1. —Hauria de dir Torquat. (Veg. Sant Agustí, d. c).
Pàg. 121 r. 21. —Possible referència a Valeri Màxim, llib. IV, cap. III, pàg. 260 Pàg. 122 r. 9. —Veg. Valeri Màxim, llib. V., cap. V (ed. citada, 375-6).
Pàg. 122 r. 18. —No hem trobat aquest passatge citat.
Pàg. 122 r. 26. —lo cos en cascuna part, C.
Pàg. 122 r. 28. —de la comunitat, aquesta cosa especial li deu, C.
Regiment de la cosa pública I99 Pàg. 123 r. 18. —Veg. Sant Agustí, De Cixitate Dei, llib. V., cap. XVIII (P. L., LXI, p. 164).
Pàg. 128 r. 30. —En Aristòtil no hem trobat aquesta frase.
Pàg. 129 r. 12. —ES refereix a l'Ouzè del Crestià, que Eiximenis tenia en projecte Pàg. 131 r. 23. —No hem pogut identificar aquest eBalbus filòsof:.
Pàg. 132 r. ta. —No hem pogut identificar aquest e Claruso Pà. 137 r. 19. —No hem pogut identificar aquest eMarcidusz 200 Francesc Eiximenis Pàg. 140 r. 12. —No sabem qui és aquest ecVersificator2.
Pàg. i40 r. 20. —Veg. Gracià Decretals, dist. 56, 3. part, càn. X, Contra Bonifacius martyr seribens Acreldobaldo vegi anglorum.., en la P. L, CLXXXVII, col. 310.
Pàg. 142 r. lo. —Veg. Gracià, Decretals, dist. 56, 32 part, càn. XIII: Quod autem uitium, P. L., CLXXXVII, col. 312.
Pàg. 143 r. 1.— Veg. Gracià, Decrelals, dist. 56, part 1.48, càn. V i Jefte, VIII.
Pàg. 143 r. 6. —Es refereix a Heracli l, emperador d'Orient (575-641), vencedor de Cosroes i alliberador de Jerusalem.
Pàg. 143 r. 8. —Guillem el Conqueridor, fill natural de Robert el Diable, duc de Normandia, nat en 1027, i que va conquerir Anglaterra.
Pàg. 143 r. 1t. —Enric II de Castella, dit de Trastamara, fill natural d'Alfons XI i de Leonor de Guzman, nat en 1333 i mort en 1379.
Pàg. 143 r. 28. —que he dit ací per tal, C. Pàg. 144 r. 6. —Al'lusió al Terç del Crestià.
Pàg. 144 r. 27. —VEs referirà a les Partides, dites eles lleis de l'Emperador en un document de 1365 citat en Rubió, Documents, I, 2082 Pàg. 146 r. to. —Veg. Eiximenis, Contes i faules, 77- 8 (4 Els Nostres Clàssicsz, VI).
Regiment de la cosa pública 201 Pàg. 149 r. ro. —No serà Egidi Romà Pàg. 150 r. 28. —No coneixem aquest autor.