ment invadir l'han. E contra aquests hi han grans penes assignades per les lleis imperials.
Deus saber que un estudiant, en Lleida, volc assajar semblant fet a una dona, e la dita dona hac-ne sentiment e gità's en un gran e pudent fangar e eixín tota cuberta del pus pudent fang del món, e romàs assí sullada que grans tres dits ne tenia de gros lo fang en la cara e de cap a peus. E com lo dit estudiant vingués de nits a hora sabuda e volgués inva.- dir la dóna a la fosca e la volgués besar e abraçar, ell se fregà ab ella en tant que cap a eus romàs sullat la pus llejament del món. L'estudiant qui es percebé així pudent e sullat, pensà's que qualque diable li fos aparegut. E dix a la dona així: eDe aquest solaç no me'n cal fer gràcies, puix tant bé romanc sullat:. Dix la dona que contra respòs: ePer ma fe, n'arlot, massa n'havets haút gran mercat, mas si us hi tornau altra vegada, portar-vos n'han especejat.. l Item, dien que a una altra un estudiant li venc per semblant manera e volc-la besar, e ella badà la boca e mordé'l tan poderosamet al llabi jusà que cuidà-lo-hi arrencar, e l'estudiant ab gran afany escapà-li, e dix-li: eMadona, 4€ vÓs sens coure volets menjar carn cruadx E ella respòs: eSènyer, així es deu donar qui per força vol dona besara. É dien que ell llavors cridà dient:.O Déul gon és corte- JI 146 Francesc Elximents sia2x Respòs ella així: cFoll és qui espera cortesia faent vilania2.
Terçament, n'hi ha d'altres qui les dones maridades inclinen a mal a fer ab menaces, Car menacen-les que si no ho fan que les difamaran. E aquesta manera és fort perillosa, car com cascú ama molt sa fama, fort hi ha pocs hòmens e poques dones que abans no perdessen la fama farien un gran desastre.
En temps del rei En Pere d'Aragó un hom de gran estament somogué una notable dona de Barcelona en fer mal, e ella dix-ho a son marit e lo marit al rei, e lo rei dix-li: cFets que vostra muller fengesca que consenta a aquest que la commou, e faça que hi vinga de nits, e quant ell serà en casa vostra, eixitsvos armat ab bona companyia e especejats-lo tot e aprés posats-lo en una post a la plaça major, apellada del Born, e posats-li al front aital cèdula: cAquest hom jau ací especejat, car lo rei ho ha manats. E com lo fet vengués per son punt així com dit és, e l'hom fos aquella hora dins la casa aquella e les portes fossen tancades, lo marit isqué ab sa companyia armat e fes aparès que el volgués auciure. EÈ com aquell altre suplicàs que no morís, per amor de Déu, lo marit de la dona dix-li així: eN'aital, io us perdó de present a la mort, per amor de Déu e del senyor rei. E - tenits-vos per dit que si jamés vos me comovets ma muller a mal, que io us toldré la per- Regiment de la cosa pública 147 sona. Aquest aital promès que nunca hauria pus cura d'ella, car massa li havia cuidat costar. E així ho feu de fet.
No contrastant que aquell gran poeta Ovidi havia molt servida la comunitat de Roma, emperò, per tal com havia feta per als jóvens romans l'art de amar dones, per la qual molta dona era tost enllaçada a fer mal, per tal lo exil'laren en per tostemps.
E per ço nengun hom savi no deu creure soptosament quant hom li diu mal de sa muller o el ne met en sospita, Car si ho fa sovint dóna tribulació a si mateix e a sa casa sens raó.
Esdevenc-se en aquest regne que un hom anà molt detràs a una bona dona, e, veent que no la podia haver a sa intenció, secretament tractà ab una fembra que la servia, que li digués si havia negun senyal especial en son Cos, en les parts secretes. E com la fembra li digués que hoc aital e aital, l'hom aquell de nits veenc a cridar davant la casa del marit de la dona dient-li aitals paraules: cjO aital, guarda ta muller mills que no has fet fins aral Car sàpies que io la he haiida, e en senyal que me'n puixes creure, guarda-la en aital lloc e veuràs aital senyal e aitals. E lo marit qui OÍ açÒ, soptosament fon mogut e regonec sa muller si havia aitals senyals. E com ves que els havia, cuidà-la auciure, fins que fon certifi- Cat de la malícia del difamador.
148 Francesc Eiximents Per raó de açò, los regents de la cosa pública deuen fort esquivar aitals persones fins a la mort, car aquesta és una de les pus forts maneres que l'hom pot haver a derrocar la dona. En Castella és costuma que l'hom que es pleveix de fembra maridada, deu ésser cremat ab ella mateixa. E jatsia que aquesta costuma sia cruel e desplasent a nostre Senyor Déu, emperò, segons la llei de nostre Senyor antiga, aital hom devia ésser lapidat ab la fembra si ella era maridada e consentia en lo adulteri. Es ver que aquesta pena és mitigada ara en la llei de gràcia, e lo Salvador fon començament, car delliurà la dona adúltera que li fon presentada de la pena de la llei (així com llegim lohannis, VIII capitulo).
Los hòmens així mateix se deuen fort guardar de posar-se en aital perill, majorment de fiar-se en les fembres, car elles sovint ho dien als marits, e los marits a vegades los maten, a vegades los baten, a vegades, si es volen, los faran pendre a la cort dins llur casa, de nits, així Com a lladres. E les lleis emperials en aitals coses són fort favorables als marits, al'legant que en aitals coses comunament negú no haurà paciència com sia ofensa coral.
to ga Regiment de la cosa pública 149 ————————— sn —— CAPITOL XXVII QUI POSA QUE MULTIPLICACIÓ DE PRÍNCEPS E REGI- DORS DESTROEIXEN LA COSA PÚBLICA Ultra los dits mals oficis que es deuen esquivar en la cosa pública, ensenya Egrègius: Romanus (en lo seu tractat que féu de la cosa pública) a esquivar los segiients perills. Primerament, deu hom esquivar, si fer se pot, multiplicació de prínceps e de regidors. Per tal havem (Prouerbiorum, XXVIII): Propter peccata populi multi principes, etc., e vol dir que, per los pecats del poble, qui són grans, los tramet Déu molts prínceps e regidors, car cascú se vol ditar e enrequir del poble. E per tal, llavors lo poble mesquí, qui és depredat e perdut, majorment quant los regidors són minyons e arlots e han seny de fadrí, llavors la plaga és dobla.
D'aquests és ver ço que diu la Escriptura (Sapzentiae, XII): Hiis enim tanguam pueris iudicium in derisum dedisti, e vol dir aquest, així parlant a Déu: 4Senyor, en mans d'aitals has posat juí en gran escarn e menyspreu de justícia, car gran dolor és veure abominadionem desolationis in loco sanctos. L'hom ab poc seny posat en regiment és abominable e te- I5O Francesc Eiximenis rrible, lo qual a tots sos súbdits aporta dolor e desolació, desplaer e damnatge, car aital no sap què es fa ne què diu. E per consegúent persegueix qui es vol, per bo que es sia, e exalça qui es vol, per mal que sia, amb la mala ajuda de la potestat, que és cosa santa. jO Déu, e quina dolor és veure açòl Car lo major remei que s'hi pot pendre és recórrer a Déu que li plàcia llevar aquesta plaga, car bé és plaga. E malaita és la terra on Déu tramet aital mal (Ecclesiastici, X): jUae terrae cuius rex est puer el princibpes mane comeduntl, e vol dir que malaita és la terra que ha lo rei fadrí O qui fa obres de fadrí, qui és sens enteniment, la qual plaga és major si los altres prínceps e regidors no delliberen ne fan llurs fets ab seny ne contrasten a la follia de llur senyor a rependre, ans segueixen les llurs oradures. E llavors aquesta plaga és sus alt en lo sobiran grau, quant l'hom foll és malvat e sens tota consciència e sens temor de Déu, car llavors no és sinó coltell en mà de l'hom orat qui tots temps devora e auciu tot ço que troba, així com un lleó afamat, que no guarda res ne sap el que es Ía, sinó que cruelment salta a tot ço que pot pendre e aferrar.
Del poble així afligit fa un gran plant Seòrdius parlant de aquesta matèria així a Déu: ciÓO Senyor, creador e governador de tota creatural jQuin secret tan gran és aquest de la tua infinita clemència e providència que IO IO Regiment de la cosa pública I5I les tues ovelles, que tan cares te són que per elles volguist morir, així sien lliurades a un truà foll e orat, sens raó e sens vergonya ni consciència a devorar-les, e a robar, e a plagar, e aflegir-les nit e dia sens repòsi Es pitjor, Senyor, que aital foll haurà nom pastor e sots aquesta pell fa obres de llop mortal. Haurà nom pare e és enemic cruel, e haurà nom senyor natural e serà cruel tiran. Haurà nom lloctinent de Déu, e serà tiran infernal. Haurà nom cap del poble, e serà mort de la tua gent. E serà apellat patró de justícia, e serà Corruptor de tota llei e de tota veritat, sens fe e sens tota bonesa. O Senyorl Hages pietat de aquelles tues ovelles que aital demoni sostenen e suporten per la tua temor, e da'ls pastor just e discret e servidor teu qui les govern e les endreç a tu. É foragita, Senyor, lo dimoni pestilent de la dignitat pastoral e senyoria, e da-li de present per què es conega, segons que mereix, la sua nequícia e reprovada vida, faent-li a la fi pietat que no es damne per aquella fontanal e viseral pietat qui eternalment habita dins la tua sagrada essència:.
De aquests aitals complany la comunitat aquell Boeci (en lo segon llibre De Consolatione), en aquell vers: Novimus quantas. È trau exemple de aquell malvat Neró, qui fon ple de tots los damunt dits mals, per tal la sua mort fonc hòrrea e vil. Conclou aquí Boeci a la fi del dit vers, e diu: Heu, grauem sortem quo- 152 Francesc Eiximenis ciens iniguus additur saeuo gladius ueneno, e vol dir aitant: JO Déus, e com és gran fortuna e terrible flagell sobre lo poble quan Déu. a l'hom tot verinós e maliciós dóna coltell de senyoria e de potestatl Raó és, car del coltell aquell no sap solament menaçar, ans tostemps ne fir follament e contra raó e justícia. Per raó de açò deu fort guardar la comunitat aitant com pot, o aquell qui a fer-ho ha de posar rector fael e de consciència e de multiplicar oficials en senyoria.
Interrogat Lúcius, cònsol,.què exalçava molt la cosa pública, respòs que posar regidors e llurs lloctinents persones a les quals la comunitat hagués mester e ells no haguessen mester a ella.
CAPITOL XXVIII Quí POSA COM MULTIPLICACIÓ DE JURISTES NOU MOLT A LA COSA PÚBLICA Ensenya encara aquell mateix doctor, segonament, que per bon estament de la cosa pública deu hom esquivar que no s'hi multipliquen molts juristes ne advocats. Car aquests aitals, per tal se diu com han a tenir gran estament, han a pendre grans salaris de llurs advocacions e han a tenir grans maneres a IO Regiment de la cosa pública 153 tractar les causes a llurs profits, així com és dar grans dilacions en les causes, puntejar agudament e supèrfiua en ço que és clar, emparar molts negocis e espatxar-ne pocs. Per les quals coses la gent e la comunitat sostenen grans càrrecs, e a la fi és la cosa importable. E jatsia que ofici de juriste sia fort bo a la cosa pública quant és en persona espatxada e ab consciència, emperò en persona mala és destrucció de tots aquells qui ab ells han a tractar.
Per esquivar aquest mal fon ordenat antigament en Castella que no hi hagués negun juriste, mas que es regissen per costumes e les lleis de la terra, les quals saben e entenenhi així los pagesos com los lletrats, e si algun punt subtil se desperta entre ells, més amen que ho parteixquen a bon fur e grosserament que no si per llonga dilació de plet romanen les parts desfetes.
En Flandes és una manera d'espatxar causes la qual és fort espatxada, e no hi cal molts juristes, e és aquesta: si algú proposarà sa causa davant los jurats de la ciutat, que ells apellen esclavins, aquests hi assignen dos hòmens qui dins temps cert hagen determenada la causa e comparen aquells al dia assignat. Si la causa no és finida, posen aquells dos hòmens assignats a espatxar la causa, en una Casa, dins la cort mateixa, ab les parts ensemps, e aquí estan, sens menjar e sens beure, 154 Francesc Eiximenis tant e tan llongament fins que la causa és convenguda entre ells. Pensar pots que, pus que aquí no puguen haver què menjar, que no pot molt tardar la determinació de la causa.
Los sarrains tenen altra manera així mateix fort espatxada, e no hi cal juristes, e és aquesta. Lo cadí, ço és aquell qui té justícia, seu en cert lloc de la vila ab alguns saigs qui l'acompanyen. Si doncs tu vols proposar causa contra algú, tu ho diràs a la part, e dir li has així: eVet que io vaig clamar de tus. E ells han tanta de vergonya de venir davant la cort, que de continent te faran pregar, e pregarà ell mateix, que no et clams, car ell se avendrà ab tu. Si tu no vols oir sos precs, ans dius que et vols anar a clamar, ell de continent per força te ha a seguir fins al jutge, car si ell no venia ab tu, puis tu provasses que lo hi haguesses dit, tantost seria assotat. Estant, doncs, tu e l'altre davant lo jutge e proposant ton clam, ell demanarà a l'altre si és ver ço que tu proposes. Si aquell nega veritat e pot ésser jamés provat lo contrari, ell ha ésser assotat terriblement, tot nuu, gitat en terra boca avall, e ab nirvis de bous secs deu pendre certs colps e grans davant tot hom. Aquí mateix, si atorga veritat e no el vols esperar, si són diners deguts de present, o ell te ha de pagar, o ha a romanir aquí ab lo cadí, e ell romandrà e estarà de present Regiment de la cosa pública I5S5 pres e serà feta execució dels seus béns de continent, dels quals seràs pagat, e, si no hi basten, parar-s'hi ha la sua carn. Si lo fet entre tu e l'altre és duptós, tantost aquí mateix se ha a determenar sens tota dilació.
Los tirans en ltàlia així mateix fan espatxadament les causes determenar, e si algú per malícia vol tenir ço de l'altre, fer l'han venir a la cort e, sia qui es vulla, sabuda la veritat, fer-li han llevar lo braç en alt e la mà posar sobre la paret, e tan alt com l'hom acusat lo puixa llevar, sots pena d'aitant li manarà lo jutge que lo deutor aquell acusat no lleve la mà del lloc aquell alt on la hi ha feta posar, fins que l'altre sia pagat. E per aital, los hòmens, aquí, per esquivar vergonya e damnatge llunyen-se de plets e no han mester juristes.
Dels principals defalliments dels juristes parlarem devall llargament, en lo procés de aquest llibre, per què no en cal pus parlar ací sinó solament açò: que multiplicació de juristes nou fort a la cosa pública e posa en lo cor dels hòmens gran terror per lo gran damnatge que han quant han ab ells espatxar res.
Recompta's de un pagès qui passava per les escoles dels juristes de Montpeller e véu tants jóvens a la escola així ordenats en llurs bancs, ab llurs llibres davant, sí pensà que la casa aquella fos església e que los dits jóvens oissen missa. Agenollà's a la porta de la escola e començà aquí pregar nostre Senyor Déu, e I5Ó Francesc Eiximenis dix-li la u de aquells jóvens: eLlevau d'aquí, sènyer, que no hi ha església acís. Dix lo pagès: eE doncs, què fets vosaltres ací tantsès Respòs lo jove e dix: eOim ací dret, Car, Si a Déus plau, serem tots juristes. E lo pagès, 0ides les paraules, començà's a senyar e cridà altes veus:.O llas mesquíl Tota la terra és perduda. Car un sol juriste qui està entre nós, ha tots ha desfets, segueix-se que vosaltres, qui tants sou, tot lo món destroireu,. Vet aquest pagès com se acordava ab la dita sentència, ço és que multiplicació de juristes és fort damnosa a la comunitat e gran destrucció de aquella.
CAPITOL XXIX CoM DEUEN HAVER POCS NOTARIS E BONS Consella encara aquell mateix doctor que, a bon estament de la cosa pública, no sien multiplicats oficis d'escrivans, ne procuradors O raonadors, ne de saigs, e dóna de cascuns diverses raons.
Primerament, dels escrivans e notaris, car diu que llur ofici és aital que li és dada gran fe. Ara és així que són fort pocs los hòmens a qui hom puixa dar fe, e per consegiúent a pocs deu ésser comanat aital ofici.
Regiment de la cosa pública 157 Item, ofici de notari és ofici de honor, e per consegient ha mester covinent salari de son treball, per tal que puixa tenir son estament. Si doncs aitals se multipliquen, nengú d'ells no haurà faenes en còpia, de què es segueix que hauran ésser indigents e pobres, e per consegúent, pus lleugerament, per relevar llur pobresa los hauria hom inclinats a trencar llur fe e falsar testaments e cartes e processos, e a fer diverses altres malvestats qui notablement són contràries a la cosa pública. Ítem, ofici de notari és fort perillós per raó de la gran comanda que els és feta, per la gran confiança que les gents han en llur fealtat. Com, doncs, pocs hòmens sien feels e lleials, no deu hom arriscar los grans e perillosos afers, que hom los pose indiferentment en mans de molts, si doncs no eren persones aprovades e conegudes en sa feeltat e en sa consciència.
Item, ofici d'escrivà ha de grans dificultats e subtilitats per raó dels contractes diversos qui són entre les gents e vénen a llurs mans. Per què apar que a aital ofici no hi són bons sinó hòmens aguts, e endreçats, e cients e avisats. E com aquests sien pocs, segueix-se que lo dit ofici deu ésser acomanat a pocs e no a molts. Conferma's aquesta raó així, car certa Cosa és que a vegades per un vocable, o per un edes, 0 per un esíx o per un enons, un hom perdrà una heretat o la guanyarà. Bé, doncs, 158 Francesc Eiximenis fa mester que aquell qui aital ofici empara sia ben cient e avist, e com aitals sien pocs, segueix-se que a pocs deu ésser acomanat aital Ofici.
Ítem, ofici de notari és de gran reverència per les raons al'legades. Ara, és així que la cosa és aitant preada menys com és més multiplicada, e, per lo contrari, aitant és més preada com és pus cara e menys se troba. Per tal diu lo exemple: Omue rarum praeciosum, e vol dir que tota cosa cara e no multiplicada és preciosa. De què es segueix lo propòsit prou clarament declarat.
Item, ofici d'escrivà requer hom de gran consciència, en quant ab una plomada de tinta pot hom llevar o baixar, perdre o guanyar. Per tal diu lo exemple: eNo hi ha pijor colp que de plomadax. Com, doncs, los hòmens de consciència sien pocs, segueix-se que a pocs deu ésser comanat aital ofici.
CAPITOL XXX CoM DEU HAVER POCS PICAPLETS E BONS Quant és dels procuradors de cort, o raonadors o picaplets, que tot és u, posa lo damunt dit doctor mateix, en aquell mateix tractat, que no deuen ésser molts, e açò per aque- IO Regiment de la cosa pública 159 lles mateixes raons qui són damunt al'legades contra juristes e escrivans.
Sovint s'esdevé que ells, per llur pròpria astúcia, faran prolongar lo plet o faran pendre gran dan a la part, e per tal, ultra la pena de la restitució a què són obligats a la part maliciosament damnificada, los lleixa Déu caure en molts mals casos e vergonyosos e els aterra per aquells qui res no saben.
Oit he que un pagès de Mallorques rebé Vint sous per via de préstec de un hom de Mallorca que era son compare, en sa fe, sens altre testimoni, pagadors en sa fe a Nadal. Venc Nadal e lo pagès no pagà, e lo creedor li demanà son deute, a la fi ell se'n clamà a la cort.
Ara, en la cort havia un famós picaplet, e la muller del pagès, qui el coneixia, dix-li que anàs a aquell, que ell lo defendria, e que li portàs un cabrit. E així ho feu de fet. Lo picaplet, qui veu lo pagès venir vers la cort ab. lo cabrit, pensà que lo pagès havia a fer queucom en la cort, e eixí-li a camí, per tal, finalment, que n'hagués lo cabrit. E dix-li, què volia, e lo pagès dix-li tot son fet. E lo picaplet avisà lo pagès que pus que lo creedor no havia testimonis, que com lo jutge li demanaria si devia res (aj aital hom, que lo pagès cridàs vivament: eNo plàcia a Déu, senyorlx E lo pagès repòs que no faria tanta malvestat que negàs ço que son compare graciosament li havia prestat.
I60 Francesc Eiximenis E com lo picaplet lo tabuixàs dient que si no ho negava, que ell seria perdut, per la execució que es faria contra ell, terrible e de grans messions, e com lo pagès no es pogués inclinar a tenir lo consell del picaplet, lo picaplet ab malenconia trac-se vint sous de la bossa e posà'ls en mà del pagès dient-li així: cSi io et demanava ara aquests vint sous qui t'he posats en la mà, /no pories tu dir e responre: 4No plàcia a Déu, senyor, que no m'havets res comanat ni us deig resèr. Dix lo pagès: eHocs. eAra doncss, dix lo picaplet, cai- XÍ poràs denegar lo deute a ton compare davant lo jutges. E llavors lo pagès consentí que ho negaria. cEmperò:, dix lo picaplet, equant io t'haja defès, tu em daràs lo cabrit2. E lo pagès lo hi atorgà.
E mentre estaven així, venc lo saig e cità lo pagès davant lo picaplet mateix, dient-li que comparegués davant lo jutge, així que lo picaplet no hac temps de cobrar los vint sous que li havia posats en la mà. Venint, doncs, lo pagès davant lo jutge e aquí negant lo deute al compare, tantost lo picaplet li ajudà, e, pus lo creedor no hagué carta ne testimonis, lo jutge absolc lo pagès.
E com lo pagès se n'anàs, lo picaplet demanà los vint sous que li havia posats en la mà, així mateix lo cabrit. E lo pagès respòs: 4No plàcia a Déua, que ell tingués res del seu, ne li daria lo cabrit. E lo picaplet cuidà re- Regiment de la cosa pública —161 negar cel eterra, e no se'n gosà clamar, per raó de la barateria que havia fet ab ell, ni havia testimonis. E a la fi lo pagès se n'anà e donà los vint sous del picaplet a son compare e li comptà tot lo fet. E com lo creedor se'n volgués clamar de la injúria del picaplet, menà's ab si per testimoni lo pagès davant lo jutge. Envides lo picaplet poc obtenir que callassen abdosos, encara que els promès que si callaven que els ajustaria altres vint sous.
E llavors lo picaplet conec sa pravitat, dix així: eAra conec que nostre Senyor Déu m'ha punit fort justament, car tot mon ultracuidament, ab què he acostumat de guanyar e enganar los altres, só io hui confús e aterrat per un bestial ignorant,.
Així com ne pres aquest, pijor ne pres a altres per lo mal ús de son ofici, qui és fort acostat a mal a fer e a mal a dir de les parts contràries, e mal pensar contra elles tostemps, per obtenir a la fi lo plet que emparen.
CAPITOL XXXI QUE EN ESPECIAL LA COSA PÚBLICA DEU HAVER POCS SAIGS Mas dels fiscals fa aquest mateix doctor força, dient que deuen ésser pocs hòmens, fort I2 162 Francesc Eiximents elets. E açò per tal com de aquests proceixen radicalment los mals que fan los senyors e llurs oficials. Aquests los denuncien los mals dels altres en quant aquests se apellen pròpriament acusadors del poble.
E si aitals acusacions ells faien discretament e ab temor de Déu e per llur ofici, seria bo, e llur acusació seria bona e santa obra. Mas encara no n'hi caldria molts, car a fer aitals denunciacions fort pocs hi basten, Car tots los pecats del poble no els deu hom denunciar, e màjorment quant la potestat tiranneja, ans ne deu hom alguns dissimular e lleixar-ne queucom a Déu a punir, segons que posa sant Agostí. Basta denunciar aquells que prejudiquen notablement a la cosa pública o a la potestat.
Mas los oficials, per tal quant han de les penes qui es lleven dels criminosos certa quantitat, per tal comunament, no per zel de Déu ni de justícia mas per enriquir si mateix, tostemps se ocupen en cercar mals e pecats dels altres, per tal que puixen ajustar. E han major goig si troben que hages fet un notable crim, que si sabien de cert que Déu los te hagués perdonats o que haguesses fetes algunes santes obres. Per la qual cosa, sovint troben crims lla on no n'hi ha, e afaiten, e engreixenlos e agreugen-los aitant com poden, per tal que la pena pecuniària sia major.
De la qual malvestat se segueix, primera- - m————— íÉ—Én ns t5 Regiment de la cosa pública 163 ment, que ells, açò faents e volents, no són en caritat, Car són cientment perseguidors de llur proisme. E aprés, són grans difamadors: apar-ho, car dien públicament en juí crims secrets o qui jamés no foren fets ni pensats per aquells qui acusen. Aquests, encara, per aquest mateix cap reten lo príncep e la protestat odiosa al poble o menyspreivol, de què sovint se segueix avalots e moltes irreverències a la potestat. Aquests empobreixen la gent e la fan devorar als majors e als mals regents, que altre no esperen sinó que lo poble caiga en qualque crim d'on puixen pendre ocasió contra ells e haver-ne diners. È per consegiient, aquests són malvats perseguidors e mortals enemics de la cosa pública, d'on apar que no deuen ésser molts, ans fort pocs, així com fort són pocs aquells qui en tal matèria proceir sàpien prudentment, ab temor de Déu.
Diu aquest doctor que ell ne véu una vegada en sa terra un, lo pus avist del món, qui tenia un llibre tot ple de crims terribles de tots los llinatges, dels quals criminava en son llibre los majors e els mijans hòmens de aquella terra los crims divulgats als llocs, e a les comunitats, als nobles, e cavallers e a ciutadans que aquí eren notats. Soptosament llevaren-se tots contra ell e penjaren-lo llejament. Per què, diu aquest doctor: cTe dic que aitals oficis així exequits són odiosos a Déu e a 164 Francesc Eiximenis hòmens, e per conseguient, a la fi tot torna sobre són cap en vida e en mort2.
Diu així mateix aquest doctor que los saigs no deuen ésser molts, per tal que per pobresa no facen de grans injúries als populars e hòmens simples que per aquesta via donen aflicció a la cosa pública. Hoc encara, a vegades per diners empatxaran o amagaran la execució de justícia, per tal que puixen viure, com, emperò, ells degen ésser pus exe-Cudors de açò que justament los és manat en favor de là cosa pública, car diu Tul:li (en lo segon llibre Dels oficis, en lo capítol XXIII) que les ciutats e comunitats e els dits oficials per açò foren trobats en especial, que, vivint bé, ordenadament e sots justícia e bons regidors, nengú no soferís molèstia per l'altre, ans cascú visqués segur e tingués en pau Si mateix e les sues coses. E per tal, tots aquells qui Contra ço fan e contra açò vénen, deuen ésser gitats de la comunitat així com a dessipadors de aquella.
CAPITOL XXXII QUE RES NO ES FAÇA EN LA COMUNITAT PER ELEC- CIÓ, PER ESQUIVAR DISCÒRDIA Consella encara aquest doctor que, per IO Regiment de la cosa pública I65 bon estament de la cosa pública, que totes cerimònies e costumes que puixen torbar pau e concòrdia sien foragitades de la cosa pública. E diu que entre les altres que posen gran divís en la cosa pública, sí són les eleccions dels presidents e dels oficials, car tard és que nenguna elecció se faça ab concòrdia de tots los eligents, e, per consegient, en tota elecció ha alguna discòrdia, de què sovint vénen grans mals. Car, com diu Aristòtil, poca error e discòrdia en lo començament és fort gran en la fi.
Per tal, doncs, que aquest mal cesse de tots punts, consella que tota manera d'elegir per manifestació de les voluntats dels eligents, cesse, e sien tengudes les maneres que hui tenen algunes notables comunitats de ltàlia, ço és, que si la comunitat deu elegir duc o batle, o qualsevol altra persona a negun ofici, e per l'ofici aquell són proposats tres o quatre, llavors ells posen al cap de la ciutat aitantes bosses com són aquells qui són proposats a elegir, e donen a cascú dels eligents los quatre noms dels quatre hòmens proposats a aquell ofici o algun senyal de plom fet novellament. Cascú dels eligents, u aprés l'altre, se lleven e van a les bosses aquelles, assignades cascuna al seu nom d'aquells proposats, e meten la mà on porten los senyals en cascuna bossa: així que negú no pot saber aquell qui va a les bosses en qual bossa ha posat lo seu 166 Francesc Eiximenis senyal. E quant tots los eligents són passats així per les bosses, és així que en aquella bossa en què hom trobarà més senyals o més noms la un de aquells proposats a elegir, aquella dóna a entendre que aquell per qui la bossa està, aquí deu ésser elet per la major part dels eligents, e aquell llavors envestit de aquell ofici aquí mateix. E nengú no pot saber qui l'ha elegit, car cascú met la mà en cascuna bossa e hom no sap de nengú en qual bossa gità lo seu senyal. Es ver que quant la comunitat dóna a cascú los quatre noms, llavors no hi cal sinó una bossa, en la qual cascú dels eligents met qual nom se vol. Així que si aital elecció se fa ab una bossa, llavors cascú dels eligents té quatre noms, si ab quatre bosses, basta cascú tinga un senyal e que el gite en qual bossa ell se vulla, metent la mà secretament dins, com així dit és.
Són altres regidors qui fan per sorts, Car hauran los noms dels proposats per la comunitat e posaran cascuns de aquells noms en redolí petit de cera, e aprés metran los dits redolins en un bací d'aigua, e mesclar los han, e puis fan venir un infant petit que no haja coneix-nça de negú de dits redolins e pren qualsevol: de aquells redolins. E aquell qui pren, qual que sia lo nom dins dels proposats, aquell ha lo ofici. E nota ací que, fet açò ab la divinal invocació per cessar divisió en la comunitat, no és pecat, segons que posa sant Ut Regiment de la cosa pública I67 Agostí e lo havem ja posat en lo segon llibre parlant de sorts en la matèria del primer manament. E generalment defeneix aquest doctor que en tota manera semblant de què pot nàixer turbació en la cosa pública, més val que la cosa aquella se partesca per aitals sorts que no per via bregosa.
Solament n'ha exceptadas les eleccions eclesiàstiques de les quals la santa Església ha ordenat que no sien fetes per sorts, mas per escrutini acostumat de veus explicants les voluntats dels eligents.
CAPITOL XXXIII COM LOS MERCADERS SÓN VIDA DE LA COSA PÚBLICA Tanta és la noblesa de la cosa pública ben regida e tant és lo profit que se'n segueix a tots en general e a cascú en especial, que tots quants són en la comunitat, grans e pocs, vells e jóvens, e pobres e rics, hòmens e fembres, clergues e seglars, senyors e vassalls, e tots hi deuen ajudar de tot llur poder e saber: los vells ab llur consell e seny, los jóvens ab llur força e vigor, los pobres segons sa facultat, los rics de llurs riqueses, los hòmens tots de açò que saben e que els és manat, les fem- 168 Francesc Etlximents bres, lleixant folls ornaments, perles e altres arreus, per no carregar llurs marits de despeses, los clergues ab llurs oracions contínues, los seglars ab armes e ab diversos altres treballs, fins que la comunitat sia en bon estament.
E posa ací Filògolus, moralista, que entre los altres oficis que posen la cosa pública en bon estament són los mercaders, car terra on mercaderia corre e abunda, tostemps és plena, e fèrtil e en bon estament. Per tal, los mercaders diu que deuen ésser favorits sobre tota gent seglar del món, car diu que los mercaders són vida de la terra on són, e són tresor de la cosa pública, e són menjar dels pobres, e són braç de tot bon negoci, de tots afers compliment. Sens mercaders les comunitats caen, los prínceps tornen tirans, los jóvens se perden, los pobres se'n ploren. Car cavallers ne ciutadans que viuen de rendes no curen de grans almoines, solament mercaders són grans almoiners e grans pares e frares de la cosa pública, majorment quant són bons hòmens e ab bona consciència. Ensenya Déu en ells grans maravelles, car com tota res los faça mal sinó Déu, emperò ells contra tota impugnació comunament suren en alt, per gràcia de Déu especial, sobre tots los altres de la comunitat. E com lo món los haja mester, així reis, prínceps, e grans e pocs, com súbdits, e generalment tothom los tolga e els furta, em- IO Regiment de la cosa pública 169 però ells tots temps han més que altres e més de bé fan que tots los altres.
E creu sens dubte que nostre Senyor Déu los fa misericòrdia especial, en mort e en vida, per lo gran profit que fan a la cosa pública, e per los grans treballs que sofiren en mar e en terra, e per les grans pèrdues que sofiren sovint, les quals passen mills que altra gent per tal com ho han ja veat, e per les grans ànsies en què tostemps viuen. E per raó de açò, diu aquest doctor que tota la cosa pública deuria fer oració tostemps especial per los mercaders.
CAPITOL XXXIV CoM Los MERCADERS DEUEN ÉSSER AFAVORITS Per raó de açò, en favor dels mercaders consella aquest doctor als prínceps, que els defenen per mar e per terra e que sobiranament se guarden de agreujar-los per lleudes o per peatges o per qualsevols càrrecs, ans los deuen acullir en llur terra així com a fills, sens tota molèstia, mas ab molta amor, car de llur venguda tostemps los prínceps n'han gran guany així mateixs, e llurs súbdits. Consella en-Cara aquest, que en favor de la mercaderia los sien fets privilegis e gràcies especials e honors 170 Francesc Eiximenis majors que a les altres gents, e jamés no sien rebutjats ne empatxats d'on que vinguen, si es vol de terra de enemics, si es vol de amics.
En favor, encara, de la mercaderia, consellen alguns antics e savis de aquest temps que deu ésser vedat comprar rendes e violaris a tothom qui puixa mercadejar, car jatsia açò que aitals coses se puixen haver justament, emperò empatxen la mercaderia qui, sens comparació, és millor per a la comunitat. EÈ aparho a ull, car qui té sos diners en aitals rendes, Si li era vedat de no haver-les, posar los hia en mercaderia e treballar hi hia per guanyar per mar e per terra, e lladoncs la terra seria pus abundant.
E aquesta favor a la mercaderia tingueren al cor los beneits prínceps e prelats passats, qui en favor de mercaders ordenaren de tenir veixells per mar a guardar-los de moros e d'enemics, e establien los portells e passos perillosos e els reparaven per aquella mateixa fi. E ara los prínceps e prelats presents, a gran damnació de llur ànima, fan pagar als dits mercaders les lleudes e altres càrrecs introduits per lo dit esguart, e no fan gens del servei. Vets aitals rectors de la cosa pública com són manifests robadors e dissipadors de la comunitat, en tant que maravella és com negú vol mercadejar d'aquí avant.
IO Regiment de la cosa pública I7E CAPITOL XXXV CoM LO REGATER NOU MOLT A LA COSA PÚBLICA Tot així com lo mercader deu ésser favorejat per lo gran bé que fa a la cosa pública, així lo regater deu ésser perseguit e foragitat de la comunitat així com a capital enemic de la cosa pública. Car lo regater tostemps desija mal temps e carestia, e compra en gros per esperança d'encarir la terra, e de tots punts és contrari a bon mercader, ne null temps cerca ne cessa de trafegar o de baratar sinó a son profit. È per raó de açò los confon Déu per les malediccions que lo poble justament los dóna, per l'aflicció que els procura.
Contra aquests en especial deuen ésser ajustats, e molt mirar, los regents de la cosa pública, posant-los lleis e térmens que no gosen passar sens grans penes, a ells e als revenedors altres qui encareixen la comunitat, Si caen en les penes, que les executen tot ras.
Deus ací saber que los regaters e revenedors, sí es volen cobrir en los llurs mals dient que si ells compren en gros, sí fan los mercaders, qui compraran a vegades alguna fusta qui portarà vitualles e si es descarregava e es venia per botiguers, la comunitat hauria mi- 172 Francesc Elximenis llor mercat, e per tal com ells la compren en gros la vitualla no baixa. Mas a aquest argument responen los doctors dient que en aitals compres jutja hom per presumpcions. Car si lo gra és hui en València a covinent for per ajuda dels mercaders qui han ajudat a portarlo, e estant lo blat en covinent for ve una fusta carregada de gra, la qual si es descarregava, lo forment baixaria tant que los mercaders perdrien molt en lo gra que venen a covinent for, dien ací los doctors que la comunitat ab bona consciència pot consentir als mercaders de comprar la dita fusta e de estojar lo gra, car més val a la cosa pública que lo gra cost quecom més e que aquells qui el porten sien suportats e ajudats, que no si per algun poc de temps lo mercat era major e los mercaders romanien desfets, per què los mecaders, si per aital intenció lo compren, no pequen. Mas del regater, qui negun profit no aporta, ans tostemps hi és per encarir lo gra e les altres coses, no és semblant, car si compra gra estant ell en covinent for, no deu ésser suportat, pus negun càrrec no porta per la comunitat, ne la serveix en res, ne vol ne desija sinó son proprii guany. E per tal presumeix hom que la sua compra no va sinó a encarir e a provocar carestia: e per tal deu ésser empatxat de comprar.
E quant així fos, emperò, que la intenció del mercader fos així corrupta com aquella IO L5 IO Regiment de la cosa pública 173