nengunes altres coses:. E per tal deia Tul'li (primo libro De officis, cap. VII): Totius iniustitiae nulla est capitalior quam eorum qui cum maxime fallunt id agunt ut boni uideantur, e vol dir que la cosa que més és contrària a tota justícia e bon estament de la cosa pública, sí és com los hòmens se demostren bons e ensenyen que van ab gran zel e ab gran amor del bé comú, emperò no fan sinó mal als altres. Aquests aitals són infels a tota veritat e justícia. Per tal, diu Tul'li aquí mateix (capitulo VII) que fonament de justícia e de prosperitat de bé comú és quant la u va llealment a l'altre. l E ací nota què posa Hostènsor en lo tractat De re publica: 4E aquesta llealtat no poden haver hòmens llagoters ne hipòcrits. Raó és, Car aquests són los majors monsoneguers e falsaris qui sien en lo món. No la pot haver encara hom qui sia massa amant si mateix en son propi bé, car aitals farien tota llegesa en tota manera solament que llur personal bé e prosperitat puixen atènyer e haver.
Diu lo Fabulari que los peixcadors que peixcaven volgueren altra vegada tornar la eixàrcia en la mar e no sabien a qui es comanassen lo peix que havien pres, e dix la u a l'altre: eComanem-lo al gat que és acís. Respòs l'altre: 4No façam, car lo gat és llaminer e ama massa lo peix, e si lo hi comanam, menjar-lo s'ha e no porà servar-se a nosaltres, 9/0) Francesc Eiximenis —————————————— --—— tant és veat de furtar lo peix en casa.— Semblant és en lo nostre propòsit, car com l'hom qui és veat e antigat en tirar a son molí, jamés no poria servar llealtat a l'altre. Deus saber que Querulus sí posa en un tractat que feu del Regiment dels hòmens, que tres coses són en què los hòmens serven fealtat fort a tard quant los n'és feta comanda: la primera és honors, la segona diners, la terça fembres. E diu aquest: 4dQui en aquestes tres coses és lleal a son proisme, en totes coses seria lleal, e majorment quant hom la serva en aquella cosa d'aquestes tres damunt dites en la qual és inclinat de amar. Car alguns hòmens amen més honors que fembres, e altres més volen diners que fembres ne honors, e altres més amen fembres que honors ni diners. Si doncs l'hom és lleal a l'altre en ÇO que més ama o en ço que més és inclinat, açò és senyal de gran noblesa e de gran llealtat. ePer què consella aquest doctor que negú no es fiu en l'altre en nenguna de les dites coses si veu que hi haja perill seu. Si doncs no coneixia la persona a qui ho comana ésser santa e aprovada, e la persona qui aitals comandes pren guart-se, per bona que sia, que no hi caiga o no hi dó pel morro. Car aitant com d'aitals coses hom se guarda, més que no reba càrrec ne comanda, aitant serva si mateix per pus net dins sa consciència e defora en sa fama. A vegades, per massa acostar-se a Le) Regiment de la cosa pública OI ————— tals coses creix a l'hom la cobejança, e Déu qui veu l'hom presumptuós de si mateix en quant vol regir la cosa a què no és bastant lleixa'l caure llejament.
Recompta lo Fabulari que lo llop hac furtada una oca cuita en ast en casa d'un capellà, e véu de lluny bestiar, e volc-hi córrer e no sabia a qui es comanàs la oca sinó al lleó, qui ja era fart, e pensà, que per ço com era noble bèstia e rei de les bèsties altres, que ab major confiança la hi podie comanar que a altre. E finalment, com la hi hac comanada e se'n fonc anat al bestiar per pendre qualque bèstia per a son menjar, lo lleó sentí la oca que havia bona odor, tocà-hi ab la llengua e véu que havia bona sabor: menjà-la's tota. Venint lo llop, dix-lii dO senyor, ge per què havets menjada la mia oca que io us havia acomanada: E on és la fe real vostraès Respòs lo lleó e dix-li: cEn llop, no deu hom totes coses acomanar a l'altre, majorment aquelles que de continent, quant hom les veu, mouen a hom lo cor a acostar-s'hi e a posseir-les. Vós me comanàs la oca e posàsla'm al costat, e io sentí sa bona odor, e ab la llengua tastí-la e viu que havia fort bona sabor, e llavors no em poguí retenir que no hi ferís ab les dents e que no la'm menjàs tota. Per què us dó de consell, en llop, que no comanets a negú jamés res, car aquell a qui acomanarets porà ésser tost mogut a cobejar 92 Francesc Eiximenis o a desijar, Si es vol per natura o per vici.
ePrec-vos, senyors, dix lo llop, eque em digats si n'havets vergonya com m'havets feta tanta desllealtata. Respòs lo lleó que no nenguna. eCars dix ell, epecat ha aital natura en persona viciosa que tota vergonya li tol, e porets-ho:, dix ell, econèixer en açò, Car si me'n comanàvets altra, semblant me faria tantost. E és ja natura de bèsties e hòmens generosos que, si us fan mal e els ne parlats o els ne reptats, que se'n trufaran O, Si els ne fets enfellonir, que us daran la mala ventura. E sí em faré io a vós si més me'n parlats:.
Llavors lo llop fugí e anà-se'n dient: cAi- Xí, més val que la oca haja perduda que si, ultra això, perdia ara mi mateix.
CAPITOL XIV QUI POSA DIVERSOS EXEMPLES DE FEALTAT Si doncs tota communitat és ben regida, servada fealtat, jquant més la deu servar crestià, qui ha per manament de Déu en cascun testament posat que no menta a son proisme, ne diga ni faça falsial E per això en especial apar que no és al món neguna secta així apta a conservar fealtat, ne a ben regir comunitat, IO Regiment de la cosa pública 93 com la crestiana, a la qual tota simulació, ficció, desllealtat, e falsia és vedada per Jesucrist.
IO Déu, e com nos han preicades les obres dels sants Pares passats, a servar fealtat a l'altrel Guarda quina fealtat servà Josep a son senyor, qui mai no volc consentir a la dona sua que fes pecat ab ella, al'legant-li la fealtat que devia a son senyor. Pensa encara quina fealtat servà David a Saúl, qui el perseguia a la mort, e jamés no li yolc fer mal, jatsia que Saúl lo volgués llavors ociure de fet, e Déu posà diverses vegades Saúl en mans de David. Veges quina fealtat mostrà Joab a David, que, quan tingué Rabà, ciutat de Israel, assetjada fins que la ciutat no poc pus, llavors feu venir lo rei per tal que la victòria fos atribuida a David e no a si mateix. E així de molts d'altres.
E no solament trovaràs açò de molts entre los feels, hoc encara entre los infels. Veges quanta fealtat havia a la cosa pública Marcus Règulus, romà, qui estant pres en Africa pensà e véu que Roma era en mal estament: si llavors los enemics hi anassen, que la prengueren, e per tal, sots escusa de tractar pau, anà en Roma sots aitals pactes: que, si ell no la tractava així que Roma fes ço que volien los africans, que ell, en sa fe, tornàs a rebre penes e turments aitals que tot fos especejat peça a peça. E quan aquest fou en Roma, apa- 94 Francesc Eiximenis rellà tota la ciutat e la fortificà noblement en guisa que los romans a la fi haguessen la victòria, e açò fet, tornà en Africa e mès-se en mans de sos enemics així com havia promès. La qual cosa feita, veeren los africans que no havia subjugada Roma a ells, donaren-li los turments damunt dits, los quals ell rebé molt volenter e coratjosament per servar fe a la cosa pública de Roma e per mantenir aquella que no caigués. E açò recompta Tul:li (libro III De officeis).
Ensenyaren-nos encara los passats servar fe no solament als amics ans encara als enemics, la qual cosa majorment pertany a crestians, qui han per manament del Salvador amar los enemics. Recompta la història romana de aquell famós regidor de Roma apellat Fabrici, que com ell fos en batalla contra los enemics de Roma, e lo príncep contrari hagués un metge en qui ell se fiava, e qui desitjava que hagués grans honors e pensàs aquelles aconseguir si son senyor posava en mans dels romans, per raó de açò lo dit metge secretament se n'anà a Fabrici dient-li que ell li lliuraria son senyor o el mataria ab met-Zines si ell lo'n guardonava. E llavors Fabrici véu la gran desllealtat del metge, pres-lo i tramès-lo a son senyor significant-li lo crim que fer volia contra ell. E lo príncep aquell, qui véu tanta noblesa, respòs: ecTostemps oí dir que negun jorn no passa en què Fabrici Regiment de la cosa pública 95 no faça novella llealtat a la cosa pública, per què io vull mi mateix e nostra contesa posar en mans de la sua fealtat, car les obres que de la sua fealtat ixquen no poran a mi noure ne a altres. E de continent anà a ell haventli gràcies de sa gran cortesia e noblesa, e finà allí ab ell tota la contesa que era entre ells. Tanta honor faien los romans, en temps de llur regiment general, a fealtat, que li edificaren temple e ídola, segons que diu Cató, e de açò parla Tul:li, (libro II De ofzciis, capitulo XXIV). E als cavallers faent alguna notable o famosa llealtat a la cosa pública, faien reverència divinal, e los falsaris punien de pena capital fins a la quarta o quinta generació.
CAPITOL XV QUE LOS PRÍNCEPS ALS POBLES SE DEUEN SERVAR FEALTAT ENTRE SI MATEIXOS E EN QUINES COSES, E DELS MALS CONSELLERS DELS PRÍNCEPS Per tal que los súbdits tinguessen mills fealtat, volien que los prínceps la servassen als vassalls entrò a la mort. E deien que així és traidor príncep a son vassall com li trenca la fe, com lo vassall al senyor, e de major pena és digne en quant més deu aparer fealtat e tota virtut en lo príncep que en lo vassall, ne 016) Francesc Eiximenis la cosa pública null temps no serà ben regida si lo príncep no serva fealtat a sos vassalls e súbdits. E raó és, Car en aquest cas aital príncep pert tot lo cor dels súbdits, e per consegiient llavors la cosa pública va a terra, puix que lo cap no és unit ab los membres: així com lo cos de l'hom és mort si lo cap li és tolt, e lo cap així mateix es mor si és separat del cos.
Es ver que los mals e folls prínceps, per tal com negú no els vol dir son desplaer ni negun súbdit no és bastant de reptar-los de fe, per tal, per grans infealtats que facen, no ho tenen a infealtat, ans vénen a tanta de oradura, que no es pensen que ells puixen ésser deslleals a negú, així com si eren déus impecables per natura, e tot així com si eren déus, així es pensen que tot ço que fan los sia degut, e així van a perdició. E han-ne part llurs mals consellers que els donen a entendre aitals follies, e per tal han-ne llur paga finalment, car Déu gira los vents e lo cor dels prínceps contra ells, e finalment fan-los occiure, e tolenlos així mateix tot quant han ajustat aprés ells en llurs serveis.
Recompta Fortunatus que, interrogat un savi teòleg en què príncep era tengut al súbdit per vigor de sa llealtat, respòs que en quatre coses principalment. La primera sí és servar-los íntegrament llurs pactes e lleis. La, Segona és haver amor e zel a llurs persones, a Regiment de la cosa pública 97 exemple del Salvador, qui dix que bon pastor posa la sua ànima per les sues ovelles (lohannis, decimo). La terça, a conservar llurs coses e béns així com les pròpries e guardar-se de tiranejar, car lo senyor no pot prendre res del súbdit contra caritat en neguna manera, així com ja és dit damunt. (Lo rei En Jacme de Mallorques per ofensa suae ueritatis armauit contra regem d'unis, etc. Lo rei En Pere penjà un home en Aragó contra fur, e pagà cinquanta lliures). La quarta manera o raó, car és tengut de pugnar per ells fins a la mort, defenent -los de tota altra maligna potestat. En altra manera no és ver pastor, mas és mercenari o llop esvaidor de les ovelles de Déu, lo qual és condenat a infinits mals e turments (així com llegim Sapzentiae, XII).
Pensar deuen los prínceps que no ha Déu fet lo poble per a ells, ans ells són ordenats per Déu a salut del poble, e per consegient deuen haver gran paor de Déu que ells per poder vullen imperar e senyorejar lo poble e el tracten així com a cans o a cosa de tots punts llur. E per tal a ells s'endreça la paraula que — és Eclesiastès, XXII: Fidem posside cum proximo in paupertate illius, et im tempore tribulatonis permane illi fidelis, e vol dir aitant: Servaràs fe a ton vassall per bé que sia simple o pobre, car pensaràs que és ton proisme, e per açò no el desempararàs en temps que el veus 98 Francesc Eiximenis ————————————— — en necessitat, ans li ajudaràs així com lo car pare ajuda a son fill.
Sàpies per cert que príncep que no serva fea sos vassalls, que per infealtat de vassalls ha a morir. Una de les pus vergonyoses e perilloses coses que aparen en príncep és no servar fe ne veritat a aquells qui la promet. E sàpies que així poneix nostre Senyor Déu a aquells, que per defalliment de fe moren hòrreament. Per lo contrari, nota que (segons que havem —Prouerbiorum, XX): eMisericòrdia e veritat guarden lo rei de caure. E fent misericòrdia a sos súbdits, ferma son regne e sa cadira per si mateix e per los seus,. De açò, si a Déu plau, parlarem pus llargament davall, quan tractarem de pietat que deuen haver los prínceps.
Per totes aquestes coses apar com fealtat és sobiranament necessària al bon estament de la cosa pública, especialment aquella llealtat que és del príncep al poble. Car de aquella qui és del poble al príncep no en cal parlar, com sia cosa natural a tot poble amar carament son príncep e senyor, ne comunament negun poble jamés no vol mal a son príncep, e majorment quant lo veu noble, bo, just e amant sos vassalls, e una de les majors altetacions e una de les majors afliccions e regiraments que ha lo poble, sí és mudar de senyoria antiga que bona sia estada.
Quant és de la llealtat que és entre los hò- IO Regiment de la cosa pública 99 mens de la comunitat, sàpies que aquella és fort necessària e qui no es pot prear. E segons que posa Ormestus, aquella requer que la un tinga secret a l'altre, car qui secret no té, traidor és a aquell qui el lo hi comana, si doncs lo secret no era contra nostre Senyor Déu o caritat. Requer encara la dita llealtat que l'hom vaja dret a l'altre en totes maneres e sens tota ficció, e que el suport en ses passions, si doncs les maneres no eren importables, així com són passions de orats e de manifests ribalts, si no eren tan lleges que sia a l'hom vergonya de haver amic aitant dolent. En altra manera, en cas que l'hom se puixa comunament passar, deu hom suportar per conservar la cosa pública, majorment quant és lleal ab tots sos fets. Car havem (Eclesiastès, VII): dAmico fideli mulla est comparatio, quia amicus fedelis mendicamentum uitae, e vol dir que nengú no pot posar preu a la lleal amistat de son amic, car lo amic és dit e reputat, (el per la Escriptura apellat, medicina de vida, en quant és a l'hom consolació en sos afanys e refrigeri en sos treballs.
TOO Francesc Eiximenis CAPITOL XVI QUI POSA QUE LO QUINT FONAMENT DE LA COSA PÚBLICA ÉS QUE SIA REGIDA PER BONS CONSELLERS Lo quint fonament de la cosa pública és que sia regida per bons consells. Car diu Salomó (Prouerbiorum, XXIV): pQuad salus est nisi multa consiliaò, e vol dir que lla on ha bons consells e molts, que aquí la cosa pública està en segur e salva de molts mals. E ací entén que jatsia que molts bons consells sien profitosos a la cosa pública, emperò aitals consells no ixen de la comunitat dels hòmens, Car comunament no és bona per consellar en altes coses, e per tal, la multitut dels bons consells solament està en pocs hòmens. Raó sí és, Car saviesa no es troba sinó en pocs, segons que posa la Santa Escriptura. Com, doncs, bons consells solament ixquen de savis hò-' mens, per tal solament en pocs hòmens està multitut de bons consells. De la qual raó se segueix que a tractar altes coses, grans e perilloses, no hi deu ésser apellada multitut de gents, mas solament se deuen tractar per poques e per eletes persones. È així eu fan comunament totes les comunitats del món, que tot ço que pertany al regiment de la cosa pú- IO Regiment de la cosa pública IOI blica se tracta per alguns pocs qui són reputats los pus savis e los millors de la comunitat.
E que així sia necessari, apar-ho encara per tant car les comunitats ajustades són tantost avalotades e tost dispostes a bregues entre si mateixs en quant la u contradiu a l'altre, e fan remor tantost com no han llur enteniment. E és perill que lo poble no s'avolotàs contra aquells qui són principals, contra los quals la comunitat e la multitut és comunament abans comoguda.
Item, los consells se han a tenir sovint en les comunitats notables, e així és que la multitut del poble és comunament entesa a llurs Obres artificials, necessàries a ells per sustentació de llur vida o per satisfer a la cosa pública, per les quals coses fa mester que la multitut no lleixen aquestes obres per res, e per consegúent lleixen lo consell a alguns pocs deputats a aquesta cosa. Ja per açò no entén a prejudicar a les festes, en les quals, per raó de la reverència e manament divinal, cové que lo poble lleix tota obra servil e manual. E per consegúent, val més a la comunitat que los consells se tinguen comunament per pocs hòmens e a açò solament deputats.
Ítem, consell requir que sia secret, car ço que molts saben no pot ésser secret, per què cové que lo consell estiga en pocs.
Ítem, consell és mester que sia espatxat, Car Certa cosa és que abans és espatxat IO2 Francesc Eiximenis o conclòs consell de pocs que consell de molts, ans és gran dificultat concordar neguna multitut com cascú tinga sa opinió. Per què apar que més val que los consells sien tenguts per pocs que per molts.
Item, que si la comunitat erra per mal consell, més val n'hagen la culpa alguns pocs que no que la hagen tots ne que tota la comunitat ne sia difamada.
Açò emperò no contrastant, és necessari que alguns casos que vénen a vegades, que sien fets consells generals: no que tota la multitut del poble hi sia, mas los caps dels oficis e dels mesters, en guisa que tota la comunitat senta en la cosa aquella que es fa per la dita generalitat e multitut ajustada.
CAPITOL XVII Qui POSA ALCUNS NOTABLES PERTANYENTS ALS CONSELLERS DE LA COSA PÚBLICA Sobre aquesta matèria dels consellers e de la cosa pública deus notar alguns notables que posa Eutròpius en lo tractat que féu de la cosa pública.
Lo primer sí és que los consellers a la comunitat són estats apellats per diversos noms segons diverses proprietats de llur ofici.
Regiment de la cosa pública IO3 Car los romans apellaven tot lo consell de Roma esenato, ço és congregació sensada e ab seny, car aquí és sobiranament necessari seny e saviesa. Los italians los apellen epriorss, car són primers e los pus honorables hòmens de la comunitat, e per tal los deu ésser feta major reverència que a tots los altres, e açò per honor de la comunitat, de la qual ells són cap e cor durant llur regiment. Los catalans los apellen econsellers,, car principalment a ells cové consellar la cosa pública. Los valencians los apellen cjuratsx, car en lo començament de llur ofici ells fan jurament especial de consellar e de mantenir la cosa pública segons llur poder. È així mateix veuràs que en cascuna regió han nom especial, significant alguna dignitat o proprietat especialment pertanyent a llur ofici.
Lo segon notable és aquest: que los bons consellers de la cosa pública fan més, e llur obra és major, que de tots los altres. Açò posa expressament Tul:li (De senectute, capitulo X), e prova's per tant car los consellers són en la Cosa pública així com lo patró és en la nau, qui jatsia estiga seent, major obra fa governant la companya de la nau que no fan los altres per gran treball que sofiren. Així com, no contrastant que més treball corporalment passa en sos membres un llaurador que un príncep bo, emperò sens comparació és major e millor la obra del príncep ben regent que IO4 Francesc Eiximenis no la obra del pagès llaurant o cavant la terra. E aquesta dignitat e altesa de obra fan los prínceps dignes d'especial honor e reverència.
Interrogat Prosaicus, poeta, quals eren les coses de major dignitat en lo món, respòs que entre los ocells era l'àguila major, entre les feres, lo lleó, entre les bèsties brutes, lo bou, entre los reptants, lo basalís, e entre los animals, l'hom, entre les pedres, lo carvoncle, entre les fruites, la figa, e entre los peixos, la ballena, e entre les colors, lo vert, e entre los metalls, l'aur, e entre les herbes, lo romero, e entre les licors, lo vi, e entre los elements, lo foc, e entre tots los ciutadans, los consellers e lo jutge.
Lo terç notable és que, per a bé aconsellar e consultar la cosa pública, comunament los consellers deuen ésser antics e no jóvens. Raó sí és, car havem (Job, XII): /2 antiquis est sapientia, e vol dir que en los antics és la saviesa. Experiència ho ensenya, que los jóvens no saben tant de bé com los antics. È per tal dix Aristòtil (en la sua Zòpica): Nec iunenes nec mulieres eligimus in duces, quia non constat esse prudentes, e vol dir. que, per tal, comunament no fem los jóvens ne les fembres prínceps, ne ducs, ne jutges, car sabem que comunament no han negun regiment que sien prudents ne ab neguna saviesa, ans, com diu Aristòtil (en la sua A/ica), los jóvens tot Regiment de la cosa pública IOS quant fan, fan ab ardor e ab fervor, e així mateix les fembres: tot quan fan, fan apassionades e no ab raó ne ab seny, per les quals coses no són aptes a consell ni a regiment.
Item encara, car certa cosa és que lo consell és mester que devalle dret, així de pura raó e sàvia, que no puixa ésser reprès per neguna.vera sentència. Ara, és certa cosa que la persona apassionada e qui no és sàvia no pot sàviament consellar sobre nenguna matèria, car la passió li torba lo juí de sa raó. Com, doncs, los jóvens e les fembres sien fort apassionats, així com nos ensenya experiència, apar lo principal propòsit, qui és que los consellers deuen ésser antics. E per tal, quan Roboam, fill de Salomó, no tenc aquesta doctrina e seguí consell de jóvens e lleixà aquell dels prohòmens antics, ell perdé deu parts e mitja del seu regne (així com llegim en lo Terç Llibre dels Reis, en lo XII capítol).
E jatsia que a vegades alguns jóvens o fembres donen bons consells, així com llegim de Daniel e de Judit en llurs llibres, emperò aital cosa no es deu traure a conseqiiència, car aital privilegi no s'estén comunament als altres.
A confirmació de aquesta doctrina, recompta Valèrius Màximus (libro sexto, capitulo secundo) que un hom menaçava un altre qui era vell e dix-li: cAvi, lleixa estar, que sàpies que io he armes e molts coltells contra IO6 Francesc Eiximenis tus. Respòs lo vell: dE tu sàpies que io he molts anys. Quasi que volgués dir que no havia paor de ses armes, car ell era antic e sabria escapar a elles per sa prudència. E per tal havem (Ecleszastès, IX): Melior est saptentia quam arma bellica, e vol dir que més val saviesa que armes. Car la saviesa sobra a armes e a tota força. E pots açò veure a ull si atens a les grans bèsties, car totes les maten bèsties poques ab astúcia. Car la mustela mata al basalís, la úncia, que és bèstia poca, mata al lleó, e un petit aucell, ab ses ales tallants, mata lo cotodriu. E David, fadrí pastor, aucís sens armes a Goliàs, poderós e famós gigant. E ací d'altres infinits exemples que en podríem dar, que veuràs que prudència és sobre tota força. Si vols saber què és consell ne com se deu dar, e així de les altres coses pertanyents a consell, veges-ho devall, en lo procés de aquest llibre e en la matèria dels consells e dels consellants, car aquí es tracta llargament quins consellers deuen haver los prínceps e quins consells los deuen dar.
IO Regiment de la cosa pública I07 CAPITOL XVIII QUI PROVA AB DIVERSES RAONS QUE TOTHOM DEU AB GRAN COR E ESFORÇ AJUDAR A LA COSA PÚBLICA Apar, doncs, per ço que dit és, que cinc són los fonaments principals de la cosa públi- Ca, ÇO és a saber concòrdia, observació de llurs lleis, justícia, fealtat, saviesa de consell per què es regeixquen, e apar com cascuna de aquestes coses són virtuts altes e maravelloses. Segueix-se, doncs, que la cosa pública governada per aquestes Cinc vies és situada en aquests cinc fonaments, e és cosa en si ferma, e estable e tota divinal, e figura de la cosa pública final, ço és de la sagrada ciutat de paradís, que és la principal cosa pública, com sia la ciutat nostra final e gloriosa. Per raó de açò posaven antigament los sants e els filòsoís que tots devien ajudar ab sobiran esforç a la cosa pública, per la sua gran dignitat que ha en si. Car, segons que posa Aristòtil, lo bé, aitant com és comú e aitant com s'estén a més, aitant és pus divinal e pus semblant a aquell Déu de tota creatura, qui escampa les sues excel'lències e valors incessantment tostemps sobre tota creatura.
Per què, per tal que els hòmens vegen IO8 Francesc Eiximenis quant bé és ajudar a la cosa pública, posa Lúcius Moralis Filòsofus les segiients raons provants lo present propòsit, ço és que hom deu ab gran cor ajudar a la cosa pública, jatsia que així mateix les aporta per entendre los hòmens a ajudar-li segons llur poder. La primera sí és aquesta: car, l'hom posant en bon estament la cosa pública, ordena los hòmens a viure en caritat e en concòrdia, segons que prova lo primer fonament damunt al'legat de la cosa pública, lo qual fonament és concòrdia de les gents, segons que ja damunt és dit. E açò és un dels majors béns que tots los hòmens deuen desijar, com açò sia fonament de cristianisme, e observança de la llei de Déu e via al seu regne, segons que l'apòstol sant Pau posa en diversos llocs de les sues epístoles. D'aquesta raó se segueix la segona, ço és que l'hom ajudant per santa intenció a la cosa pública, mereix molt e aprofita a sa ànima notablement e la sua vida és fort lucrativa de grans guardós envers nostre Senyor Déu. Per aquestes dues raons apar la terça, ço és que ajudar a la cosa pública és destroir lo contrari de concòrdia, ço és guerres e destrucció de gents, e és destroir tots aquells mals que de guerres se segueixen, qui són sens fi. D'on ve la quarta, ço és que pots veure que fer aital obra és posar pau a les comunitats, e és occiure tota discòrdia e rancor e males volentats, e és fundar e fermar IO Regiment de la cosa pública —1IOO la comunitat que sia ferma contra tot adversari e enemic seu. De què es segueix la quinta, que és que bon estament de la cosa pública és mort dels hòmens celerats e mals, e per consegient és exaltació dels bons. E açò li cové en especial per lo dit seu terç fonament, qui és justícia, per la qualli pertany fer tals coses. La sexta és que servir a la cosa pública és exercitar-se en diverses virtuts e en bones obres fort virtuoses, la qual cosa deu hom fort sobiranament desijar en aquesta present vida. La sèptima sí és, car servir a la cosa pública és servir a si mateix en persona e a ses coses pròpries, car si la cosa pública és posada en bon estament, segueix-se que cascun home qui és membre de aquella ne ha la part sua, e majorment aquell qui és executador de tant santa obra.
Per aquesta raó pots veure quan erren aquells qui com fan algunes notables almoines per la comunitat o per si mateixs, és que molt donen a les persones en singular, que no fan als col'legis e a les comunitats e covents pobres dels religiosos e de aquells que són dats a Déu. Car aital distribució és fort bestial, e indiscreta e onerosa, e aquell qui la fa, en quant deírauda e sostrau als col'legis e comunitats ço que és llur, e ho dóna a aquell qui és persona singular. Per què, si vols que Déu t'endreç en tots tos afers, ves justament e sies lleal a la cosa pública e a les comuni- IIO Francesc Eiximenis tats en la manera que et consell, e Déu fer t'ha gran misericòrdia. E si a algun frare menor O preicador vols dar o assignar alguna almoina, fes que lo col:legi del seu estament n'haja més quatre o cinc vegades, car així se ha a mantenir la comunitat. E fer lo contrari és contra tota bona ordinació, e destroir llurs coses públiques, la qual cosa és gran pecat.
E observa ací que quan aitals distribucions generals se fan, que no en carrecs la tua ànima donant ço que és assignat als pobres e partintho per compares e per comares, per tal que lo crit de la sang dels pobres no puge a Déu contra tu, e que per ço Déu no et dissipe e no destroesca a tu e a tota la tua casa.
La uitena, car si algú vol guanyar preu nom e fama, no ha cosa al món ab què abans ho puixa atènyer com Si fa grans obres per la cosa pública. On, jatsia que fer res de bé per esguart de fama o de haver gran nom entre les gents, que sia vanitat e gran follia, emperò en AçÒ apar quant és cosa virtuosa treballar per la cosa pública. Car aital treball no solament satisfà a l'espiritual ans encara al temporal, ne és ver que en tot cas sia vanitat e pecat voler gran nom e fama. Car així com en lo tretzè llibre apar a aquells qui són dats a la cosa pública, en exemple deuen guardar llur fama e ab bona consciència los pot plaure que la hagen, e açò per los altres a edificar, a encendre-los a fer bé per bon exemple Regiment de la cosa pública III la's poden procurar, e, perduda, la poden cobrar així com la santa Església ho ha altament ordenat.
La novena és, car si algú vol dar de si mateix gran exemple, no el pot dar millor que ajudant a la cosa pública. Per raó de açò molts sants són volguts morir, així mateix molts infels, segons que llegim de alguns en lo dit dels romans e dels troians e de les alaltres aprovades històries, e pots-ne veure queucom en lo capítol pus prop segúient.
La desena raó és fundada en los grans fets que los gentils faeren antigament per la cosa pública, així com lo segúient e pus prop capítol ho declara.
CAPITOL XIX QUI POSA LA DESENA RAÓ A AQUELL MATEIX PROPÒSIT, PRENENT MOTIU DE LES GRANS OBRES DELS PASSATS Les grans obres que los gentils feren per la cosa pública, confonen molt los crestians, aquells dels quals diu Sant Pau: Quae sua sunt quaerunt, non quae lesu Christi, ço és, que diu que alguns són qui en totes coses cerquen llur profit personal, no aquell qui és de Jesucrist, ço és aquell qui és de la cosa pública, lo qual profit diu que és obra de Jesucrist, en 112 Francesc Eiximenis quant aquesta aital santa obra és mantenir comunitat, que és fundada en la caritat que lo Salvador man haver en tot crestià (així com apar lohannis, decimo quinto capitulo).
E aquest dit motiu, fondat sobre les grans obres dels gentils, és gran motiu, qui és la desena raó, molt movent-nos a pugnar per la cosa pública. Per raó d'açò posa sant Gregori, exponent la paraula de Ísaies que diu: Erybesce Sidon ait mare. Quia inquit Gregorius: Uita fidelium confunditur cum moribus infidelium comparatur, e vol dir sant Gregori que la vida dels fels crestians és molt confusa davant nostre senyor Déu, quant és comparada a la vida dels infels. Raó és, car los infels per conservació e per exalçament de la cosa pública faien obres que un crestià ara no les gosaria nomenar ne raonar, car aquells per la dita causa no temien perdre béns temporals, ne exili, ne persecucions, ne pèrdua de persones cares, ne encara morir.
No res menys, per instituir O instruir la cosa pública a viure virtuosament, vivien així altament e virtuosa, que aparien més àngels que hòmens en algunes obres llurs. Car en tota espècia de virtut s'exercitaven aitant com podien e aitant com més permetia llur estament, posats sots infeeltat. E açò en especial ho declara aquell Policratus, dient sentencialment així: çQuis Themistoclis dilicentiam, Franconis grauitatem, continentiam Socrates, E Te) Regiment de la cosa pública I13 pudicitiam Scipionis, Cathonis scientium, Fabricii fidem, Titi pietatem, Traiani gelum, lulii probitatem, non cum admiratione uenereturè, e vol dir que qual és aquell que no es maravell e qui en sa maravella no honra les obres virtuoses que los grans hòmens gentils han fetes per ajudar e per salvar la cosa pública. E dóna exemples de diversos, així com de Francó, la saviesa del qual era bastant e bastava a governar lo món, e de Sòcrates, filòsof, que ab tanta puritat visqué que tots los jóvens reduia quasi a castedat, e d'Escipió, qui per guanyar Africa o Espanya a la cosa pública de Roma, no volc consentir a fer mal a una bella e noble donzella esposada que li fon oferta en la presó de Cartaina, ans manà que fos retuda a son espòs, per la qual cosa l'espòs li feu donar tota aquella terra, e de Cató, qui, per son callar, dava exemple a tothom de no parlar sinó per salut de la cosa pública o per personal necessitat, e de Fabrici, de la feeltat del qual ja damunt havem parlat, en lo tretzè capítol, e de Titus, fill de Vespasià, qui era apellat divinal: tant era piadós e magnífic, en tant que com un jorn no hagués res dat, dix que aquell jorn havia perdut, e de I'rajà, emperador, qui per zel de la cosa pública no volc perdonar a son fill, ans lo puní ségons la rigor de la llei, així com damunt és dit, e de Juli Cèsar, qui pugnant per la cosa pública null temps no dix a sos cavallers: ec Avantlo, mas I14 Francesc Eiximenis tostemps dix: eSeguits-mels, car tostemps anava primer que els altres. D'altres n'hi ha molts qui feren coses molt assenyalades a exemple nostre, car així com lo capítol segent primer ho posa.
Ítem, recompta lo gloriós sant Agostí (libro decimo octavo De Ciuitate Dei, capitulo XIII) de Codrus, rei d'Atenes, que com los de Atènes deguessen haver batalla ab aquells de Polopenia e los de Polopenia haguessen haiida resposta de llurs déus que aquells vencrien, lo duc dels quals morria, e com Codrus sabé açò, tantost en hàbit simulat de pobre passà als enemics, e aquí ell provocà los enemics a brega contra si mateix, per tal que el matassen e que morís. Diu Tul-li (libro primo De Officiis) que lo gran filòsof Plató donà dos manaments per bon regiment de la cosa pública. Lo primer, que tothom oblidàs son propi profit per ajudar a la comunitat. Lo segon, que negú no aprofitàs a la cosa així en una part que nogués en altra, mas que aprofitàs entegrament sens nocument e sens peresa de profitar a tota en quant en ell fos.
Sant Agostí (libro quinto De Ciuitate Dei, capitulo decimo quarto), recita les paraules de Cató, que dix així: La cosa pública romana primerament fon fort petita, e ha-la feta créixer no multitut d'armes, car sens comparació ne havien més los adversaris, mas unitat de coratges a menysprear son propri pro- Regiment de la cosa pública II5 fit e a prosseguir la utilitat de la cosa pública ab un cor e ab ardor de pensa Contínuament.
E diu aquí sant Agostí (capitulo decimo octavo) que los consellers de Roma pobres eren, e llur pobresa reputaven a gran glòria, pus la soferien per amor de la cosa pública, d'on havem exemple de aquell maravellós conseller apellat Lúcius Valèrius, qui, quant morí, del poble li acaptaren la sepultura, car no hi bastava ço del seu. E semblant diu Vegècius (De re militari, De Actilio Regulo) qui com a infinides riqueses fos posat administrar, emperò sa muller e sos fills portava cavalcants en un ase.
E aquí mateix diu sant Agostí, de Quintí- Sio, que com fos posat en lo senat e hagués quatre jous de bous, sens pus, ab los quals ell arava, e tramès contra los enemics e hagués d'ells gloriosa victòria, emperò en aquell estament mateix de llaurador volc morir, per tal que no diguessen que era enriquit dels béns de la comunitat. Recompta encara sant Agostí de un altre qui dues vegades era estat conseller de Roma, lo qual, com fos atrobat que havia deu peces d'argent, gitaren-lo ab vergonya de la conselleria. Recompta Vegeci (De re militari, libro quarto) que com un missatger dels cossaris trametés a Fabrici un gran pes d'aur, Fabrici no el volc pendre, dient que ell no desijava haver aur ni riquesa, mas de- II6Ó Francesc Eitimentis sijava ab pobresa senyorejar aquells qui posseien aur e riquesa.
Diu Valèrius Màximus (libro sexto) que los antics no volien pendre dignitats ne oficis, si doncs per les dites dignitats e oficis no podien profitar a la cosa pública. E dóna exemple de Cornèlio Escipione, que com lo volgueren trametre per governar Espanya, respòs que no hi iria, Car no era hom que fos bastant a saber profitar a la cosa pública per aital via. Semblantment de l'altre Escipió, que com hagués fetes maravelles en fets d'armes en Orient, e fos ja prop de Roma, e es llavàs la cara en lo riu, aparec-li que havia corns aitan grans com un cervo. E apellats los judiciaris, demanà quin senyal era aquell, e ells respongueren-li que seria elegit emperador tantost com fos dins la ciutat. E llavors ell jurà per los déus que null temps no entraria en la ciutat, car ell creia que si l'imperi vengués en ses mans, que açò fóra gran prejudici a la cosa pública, com ell sabés que ell no era bastant a tan gran regiment.
Recompta Elinandus, històric, de Ellió, que com de senador fos fet emperador, lo senat lo pregà que son fill hagués nom d'emperador, ço és, cèsar. EÉ diu que lo pare respòs que no plagués a Déu, car bastar li devia al fill que sens treball seu fos dit fill de l'emperador: Noms, dix ell, cd'emperador ne honor de senyoria no deu ésser donada sinó Regiment de la cosa pública 117 a qui ho ha afanyat per sos mèrits. E per tal, sens mèrits regna aquell qui naix rei Si no fa obres de rei, ne lo pare no honra lo fill quant lo exalça sens mèrits, ans llavors lo ofega e li tol lo seny.
Recompta Valèrius Màximus (libro quinto) e sant Agostí (libro quinto de Czuitate Dez, capitulo decimo octavo), de Bruto, conseller de Roma, qui deia que qui per amor de fills desamava la cosa pública, la cosa pública lo puniria per sos fills mateixs. Per tal aucís los seus ell públicament quant percebé que ha-/ vien comès contra la cosa pública. E diu aquí sant Agostí que Torquat condamnà son fill a mort per tant com havia posada a perill la cosa pública, batallant contra voluntat del príncep de la cavalleria, jatsia que lo dit fill seu hagués vençuts los enemics. E Valeri (ubi supra) recompta de Menèlio, qui públicament condemnà son fill, qui havia consentit que sos companyons se fossen plevits d'algunes pecúnies de la cosa pública, per la qual damnació lo fill envergonyit se matà.
Diu Tul:li (libro tercio De officis) que si lo fill sap lo pare venir contra la cosa pública, ell lo hi deu dir primerament, per la reverèn- Cia paternal, e si no se'n vol corregir, deu-ho denunciar a la cort, car més val que lo pare seu muira que no si peria la cosa pública e lo pare vivia. E diu que si dos sabis estaven en la mar sobre una post en perill de llurs II8 Francesc Eiximenis