vides, e la u percebia que l'altre fos més profitós per al regiment e consell de la cosa pública, que aquell qui és menys profitós deu dar lloc al millor si aquí abdui no es poden salvar, e açò per tal que per aquell estiga la cosa pública mills governada.
Diu Valèrius Màximus (libro sexto) que tota amistat, tota parentela e favor, tot oi e rancor, cessava quant se havia a tractar res de la cosa pública. E diu que com de dos consellers fos contesa en lo senat de Roma qual seria tramès a regir la província d'Espanya, interrogat Escipió Milianus, principal en lo consell, què se'n faria, respòs: 4 Ne la u ne l'altre no hi vaja. E assignà-hi les segúents raons: eLa primera car la un de aquells era molt avar e l'altre pròdic, e per consegient cascú d'ells era dispost a gastar egualment la cosa pública e no a millorar-la. La segona, car cascú hi volia ésser tramès, e per consegiient cascú n'és indigne, car honor no deu ésser donada sinó a qui li fuig e a qui se'n sent indigne. La terça és: com cascú sia viciós de perillós vici, així com dit és, negú no coneix que per son propri vici sia enemic de la cosa pública, e per tal llur regiment és molt més perillós. La quarta, car si aquests posats ara en regiment, de aquí avant cascú procurarà multitut de amics qui el promoguen a honor e a regiment, e llavors la cosa pública no posarà regidors per zel de son bon estament, Regiment de la cosa pública II9 mas per favor desordenada, e així irà tota per Compares e comares. E per consegiúent, si no els hi posats, de ací pendran exemple los altres de no procurar-se aitals honors. La quinta, car, per aquesta contesa present, la un de aquests ha enveja a l'altre e farà cascú son poder de derrocar a l'altre. Doncs, no donets a negú de ells honor, qui l'altre confona ne ' que sia raó al promogut de aterrar l'altre, car promoció no deu ésser donada per aterrar a negú:. Per aquestes raons aparec a la multitut que aquest era san consell, e així satisferen a la comunitat lleixant aquells dos e posant-n'hi altre.
CAPITOL XX Qui APORTA MOLTES NOTABLES OBRES DELS AN- TICS QUI FEREN PER AMOR DE LA COSA PÚBLICA Valèrius Màximus, lo gran historial e poeta (en lo segon llibre, en lo terç capítol), recompta de aquell noble romà apellat Camil-lus, e diu que aquest suplicà als déus de Roma que si havia negú dels déus a qui desplagués la prosperitat de la cosa pública de Roma ne qui pugnàs contra ella, que aquell que se'n venjàs en persona pròpria del dit Camil:lus e no en la cosa pública de Roma. EÉ 120 Francesc Eiximenis diu que llavors sobtosament morí, e fon feta venjança de la cosa pública en la persona de aquell, com ell ho havia demanat als déus. eGuardas, diu Valèrius, cací quanta amor havia aquest Camil'lus a la cosa pública, com ab tanta instància impetràs sa mort dels déus, per tal que ells no noguessen a la cosa pública:.
Aquest mateix Valeri (libro VI, capitulo VI) recompta de un notable baró, que com una garsa li sigués sobre lo cap, fonc jutjat per los judiciaris que si lo dit baró aucia la dita garsa, que la cosa pública havia a pujar en gran estament, emperò que lo dit baró vendria a gran misèria, mas si ell volia conservar la garsa, que seria lo contrari, car la cosa pública vendria a menys e ell pujaria en gran estament. É diu que llavors lo dit baró pres la garsa e ab les dents auciu-la davant lo dit senat romà.
Ítem, sant Agostí (en lo V llibre de La ciutat de Déu, en lo XVIII capítol), parlant dels antics qui tant havien fet per la cosa pública, recompta de un gran e famós cavaller de Roma, lo qual havia nom Marcus Cúrius, se gità en una gran gola que la terra havia feta sobtosament, e açò per tal car los déus havien dit que si no s'hi gitava lo millor cavaller de Roma, tota la cosa pública periria. E de continent lo cavaller s'hi gità, e de present la dita gola uberta se tancà. Item, posa exem- Regiment de la cosa pública I2I —saÉ—É———————— ple d'aquell noble príncep romà apellat Tarquinus, qui aucís son fill per tal com havia pugnat, contra son manament e del maestre de la cavalleria, contra los enemics. E jatsia lo fill hagués fet maravelles en lo camp, emperò per dar exemple als altres que no presumissen de combatre per aital manera, per lo perill que se'n podia seguir a la cosa pública, volc que son fill sens misericòrdia morís. Per raó d'açò fonc feta llei imperial que tot cavaller qui pugnàs contra voluntat del maestre de la cavalleria, que sens misericòrdia morís, jatsia que lo dit, pugnant, vencés.
Ítem, recompta Ornestus de aquell gran maestre de la sua ciutat, que no volia ajustar pecúnia ni riqueses, mas bastava-li ajustar-les a la cosa pública, per la qual, deia, deu hom menysprear tots perills, totes persones cares, totes riqueses, tots treballs, hoc encara la mort.
Llegim d'Escipió Africà que, jatsia hagués presa aquella tan rica ciutat de Cartaina, en Africa, emperò ja per açò no s'enriquí, e deia que bastava-li a sa complida riquesa que ell obtengués victòria de aquells qui pugnaven contra la cosa pública de Roma.
Posa Sèneca (epístola XVIII) que qui no sap viure als altres, no sap viure a si mateix. E per tal, deu cascú estimar que tot ço que ha, principalment sia de la cosa pública o comunitat e a servei de aquella. Car de totes 122 Francesc Eiximenis companyies, ne servirs, ne amistats no hi ha pus virtuosa ne pus profitosa que aquella que és per la comunitat, e la major crueltat que al món sia és noure a la comunitat.
Diu Valèrius Màximus (libro II, capitulo primo) que los antics no ploraven los fills quan morien per la cosa pública, car reputaven-los morts a la millor mort que podien morir. En especial diu Valèrius (en fi del cinquè llibre) que com Jenofon faés solemne sacrifici e li fos denunciat que son fill lo primogènit fos mort en la batalla, ja per açò no volc lleixar lo sacrifici, dient que, pus tan noblement era mort, que per la cosa pública era mort, que no devia per açò lleixar lo sacrifici, ans lo devia créixer e continuar e fer als déus gràcies.
Sant Jerònim, en una sua epístola, recompta que digueren a una fembra que son fill era mort en una batalla. E respòs així: eSi la cosa pública roman en bon estament, no el planc, car tant és lo plaer que he del bon estament de la comunitat, que mil fills daria a mort, mil vegades lo jorn, per la cosa pública a millorar e a sostenir. Car així Com cascun membre del cos és ordenat a servir lo cos, e cascuna part és per servir-lo tot aquell de qui és part de la comunitat, així nosaltres doncs, qui som part de la comunitat, a aquesta cosa en especial li deu servir que li façam molts fills qui tostemps la sustinguen e li ajuden fins a la mort2.
Regiment de la cosa pública 123 Llegim de Josefo, jueu e gran historial, qui, quan véu la cosa pública de Judea aterrada de tots punts, aprés la persecució de Vespasià, plorava e li dolia per tal com era escapat, desijant que fos mort ab los altres jueus que moriren aquí mateix, e açò per tal que no veés la destrucció de son poble. Açò mateix plorava Jeremies en temps que Nabucodonosor destroí lo temple de Déu e tota Judea. Car deia (segons que llegim Jrexorum, primo capitulo): esQui em darà aigua al meu cap, e als meus ulls font de llàgremes, en guisa que nit e dia no cessàs de plorar aquells qui són morts del meu poble, e ploràs encara la destrucció de la mia gentò:.
De totes aquestes damunt dites trau sant Agostí notable doctrina a propòsit per lo poble crestià. En lo V llibre de La Ciutat de Déu (cap. XVIII) diu així: aVeges ací, crestià, e atén com los gentils han, per amor de la cosa pública, menyspreades riqueses e sostinguts treballs infinits joiosament, aprés n'han presa mort en llurs persones, e llurs cars parents e acostats, avorrits e perseguits si coneguessen que no amassen ne anassen dret al bé comú. Emperò:, diu ell, caquests no confessaven altra vida ne havien plena coneixença de Déu, així com tu. jQuant, doncs, més deuries tu avorrir tota cosa temporal qui t'empatxàs de voler lo bé de la comunitatl /E quant deuries cercar e procurar aquest aital bé, que est obli- 124 o Francesc Eiximenis gat per ta llei, e n'has especial mèrit envers Déu, e creixes en vera virtut e n'esperes de haver paradísl E cert no hi ha comparació2.
E per tal nos amonesta sant Joan aquesta cosa dient (Prima Johannis, III capitulo): Sicut Christus posuit animam pro nobis, sic nos debemus animam pro fratribus ponere, e vol dir que així com Jesucrist ha posada la sua ànima per nós, així nós devem posar nostres ànimes per nostres frares e per la cosa pública.
CAPITOL XXI COM LOS INÚTILS DEUEN ÉSSER GITATS, E HI DEUEN ÉSSER SOSTENGUTS LOS POBRES MENDICANTS QUI SÓN VERS INDIGENTS Avicenna (en lo desè llibre de la sua Filosofia) ensenya a ordenar la cosa pública, e diu que deu ésser tota partida en tres parts principals, ço és, en regidors, en artificials o en menestrals, e en juristes. E jatsia que (salua reuerencia sua) aquesta ordinació no sia bastant segons l'altesa crestiana (així com havem a veure davall en lo procés de aquest llibre), emperò Avicenna posa en aquesta manera alguns punts fort necessaris a bon regiment de de la comunitat.
Lo primer sí és que negú no sia sofert en la comunitat que sia inútil, car així com lo IO IO Regiment de la cosa pública 125 membre inútil en lo cos és mort e nou als vius, així aital hom que no és bo a res, deu ésser gitat del cos civil de la comunitat així com a inútil, qui a res no és bo e menja, e, quant en si és, encareix per sa presència lo bé qui pertany a aquells qui són profitosos a la cosa pública. E diu aquí Avicenna que així com tots los membres deuen al cos ajudar, així cascun hom de la comunitat deu ésser profitós a aquella per tal que la comunitat estiga pus ordenadament e pus segura, estant mills servida e per tots zelada.
Si dius: e4Què farem dels pobres contrets, e inútils e malalts tostempsès, te dic que los pobres que són vers pobres deuen romandre aquí sens nenguna molèstia que no els deu ésser feta. E açò per tal com per Déus són lleixats e posats en cascuna comunitat per tal que los rics e aquells qui han a dar hagen lloc de fer almoines e de rembre llurs pecats. É per tal havem (Ecclesiastici, XIII): Redemptio uini propriae diuitiae, e vol dir que les riqueses són dades a l'hom en especial per rembre e per satisfer-ne a Déu, donant-les als pobres, així com Déu ho ha manat. E per tal deia lo Salvador (Lucae, XI capitulo): cDats almoina, Car aquella munda a vosaltres de pecat, així com l'aigua apaga lo foc, així l'almoina mortifica e apaga lo pecatx. Per raó de açò lo Salvador consella als rics hòmens (Lucae, capitulo XVI): cFet-vos amics dels pobres en 126 Francesc Eiximenis aquesta vida, donant-los les vostres riqueses, per tal que us procuren que quant siats morts, siats rebuts en lo regne de Déu vos servesca2.
Llegim (Danielis, LX) que quant Nabucadonosor sabé que nostre Senyor Déu li devia toldre lo regne, hac consell de Daniel, profeta, què faria que pogués escapar a la ira de Déu. E Daniel dix-li: eRei, reem tots tos pecats ab almoines.
Pensar poden los rics hòmens que si salvarse volen, que queucom han a fer algun notable per amor de nostre Senyor Déu. Pus doncs dien que no poden fer penitència ne aflicció, ne grans oracions, resta que han a retornar e a recórrer a l'almoina. E per tal deia l'abat Isac que quant l'hom ha feta almoina, que es deu agenollar e dir així a Déu: c.O senyor, moltes gràcies te faç que m'has dat lloc e ocasió de salvar la mia ànimax. E posem que no els dons res de fet: dic-te: Si no n'has, e els has compassió e pietat, e has propòsit ferm de dar-los si n'havies, que no perts lo mèrit, ans guanyes ta corona davant Déu. Vet quant bé te fa nostre Senyor Déu posant los pobres en la comunitat.
Posa encara nostre Senyor Déu los pobres en la comunitat per tal que aquells qui els veen facen gràcies a Ell e que el glorifiquen, que els ha guardats de fretura e de aquella misèria. Les gents, encara que veen les misèries dels pobres, saben mills guanyar ga tu 3/1 Regiment de la cosa pública 127 e conservar ço del llur e exercitar-se de servir la comunitat en llurs oficis per tal que no vinguen a aquella misèria.
Nota ací, emperò, que los rectors de la comunitat deuen haver ací ull ubert que no lleixen mendicar ne haver hom indigent sinó aquells de qui saben que són vers pobres de fet e han manifesta necessitat. E per tal, aitals mendicants deuen portar qualque senyal públic, així com segell de plom penjant al coll ab senyal de la comunitat, o qualque altre senyal en què sien coneguts. E açò dic per tal com algunes vegades hi ha alguns ribalts celerats, qui són sans e forts e no volen treballar, e fingen-se contrets e pobres e ab nafres fetes e procurades ab diverses herbes e medecines, e donen a entendre que no poden treballar e enganen així les gents, e per aquesta via tolen e sostraen les almoines a aquells que de fet són pobres. EÈ pus, entre si mateixs, de açò que han ajustat tenen-ne golateries e tafureries e ribalderies entre si mateixs, en les tavernes e on se volen, e juren pijor de Déu que altres. E ha-n'hi d'altres qui fan ajust en damnació de llurs ànimes. Aquests aitals, que no solament són inútils ans són encara notòriament damnosos a la cosa pública, deu hom esquivar ab menaces o ab penes, així com a diables. Car ha-n'hi qui, sots aquesta espècia de mendicar, furten e són grans lladres e fan molt de mal.
128 Francesc Eiximents CAPITOL XXII EN LO QUAL LLARGAMENT SE TRACTA COM CASCÚ EN LA COMUNITAT DEU ÉSSER OCUPAT, GRAN O POC, DRET O CONTRET, HOM O FEMBRA Per raó de açò nos ensenyaren los antics que en neguna comunitat negú no fos ociós. Car los cavallers deuen entendre a certs dies a exercicis d'armes, e tots dies ne deuen disputar entre si mateix, e generalment no hi deuen haver nengú que no hi sia entès en qualque obra o ocupació. Los rics hòmens ciutadans així mateix deuen entendre a estudiar e a llegir en llurs cases notables llibres que sien de regiment de la comunitat e de llur vida o de qualque cosa profitosa, e deuen apendre de saviesa en guisa que puixen ben governar e consellar la cosa pública quan los serà acomanat a dar sans consells quan serà temps e lloc, e es sàpien ben regir. E generalment aquests e aquells e tots qui no ho han per llur ofici, deuen fort esquivar places, llocs e tota congregació a ells inútil e qui els puixa torbar llur estudi, ne dar ocasió de molt parlar e de commoure discòrdies. Car diu Aristòtil (in VII Prisicorum) que l'ànima nostra se fa sàvia veent l'hom e estudiant.
IO t5 IO Regiment de la cosa pública 129 Les dones, així mateix, que són honrades e riques, tostemps deuen ésser ocupades en Obrar de seda, O en filar, o en qualque bon exercici, per lo qual ajuden a la comunitat e a llurs cases e es guarden de ociositat, car la ociositat és mare de tot pecat, segons que diu sant Jerònim. Així mateix se deuen fer les donzelles.
L'estament clerical deu entendre, en temps que és fora de l'ofici divinal, en oració o en estudi de la santa Escriptura, així com davall havem a ensenyar, en lo XI llibre. E pus que aquests aitals són ocupats, gran damnatge e vergonya seria als simples e als menors que no fossen ocupats, qui han a viure de llurs treballs. D'aquests no en cal parlar, Car per força se han a ocupar si volen viure, solament dels majors és la dificultat que es vullen ocupar e fer ço que dit és.
Nota ací que negú de la comunitat no deu ésser permès estar ociós per res, car ociositat fa l'hom inútil, e no solament inútil ans encara lo fa damnós a la cosa pública, en quant de la ociositat ixen paraules, e de aquelles paraules ha-n'hi de falses e mentideres e provocants los altres a diversos mals. A vegades ne ixen paraules que meten en discòrdia la comunitat, e açò és gran perill de destroir la cosa pública.
Hom ociós no aprofita a si ne a la comunitat, e lleixa perdre sa heretat, e despèn lo IQ 130 Francesc Eiximenis seu, e res no aprofita, ne guanya per si ne per sos infants ni per altre. Hom ociós tostemps pensa mal, tostemps diu mal, tostemps fa mal, e provoca los altres a mal. EÉ per tal, los bons regidors de la cosa pública deuen fort rependre e punir aquest vici, si volen que la cosa pública dure molt e estiga en pau, ne deuen perdonar a nengú que no el forcen d'exercitar en qualque honest treball, si doncs la persona no és així malalta que no puixe en res entendre.
Encara deuen informar la persona malalta de pregar Déu, en son llit, que li don paciència e fortalesa, e que dins en son llit pens en sos pecats e deman a Déu misericòrdia e salvació, e pense a qui és obligada per tal que ho satisfaça, e Déu la oja abans de sos precs e de sos justs desigs. Los altres, si es vol sien Orbs, e sens punys, o sens peus, o llebrosos, o en quina que manera sien afollats, tots deuen entendre en qualque ccupació. Car los cecs poden entendre a obres de mans, així com a tocar campanes o a menar manxes als ferrers G en qualque altre exercici honest, los espunyats poden servir de anar, e poden ésser correus e portar càrrec al coll, o calcigar cuiram, o semblants coses. Aquells qui són sense peus poden ensenyar a infants, O a escriure, o a revendre a la plaça per les revenedores. Los llebrosos poden fer ço que los altres fan lla on estan, jatsia que no degen IO Regiment de la cosa pública —13I molt participar ab nengú, car llur malaltia és contagiosa e pren-se de un en altre. E generalment hages que hom ociós en lo món no deu ésser sostengut, ne en regne, ne en ciutat, ne en vila, ne en casa, car per tot met foc, per les quals coses deu ésser esquivat així com aquell qui és gran enemic de la cosa pública.
E si los peresosos presomeixen de reganyar o de mal respondre quant són represos de llur ociositat dient: 4duQuè n'havets vós a ferò E no em donats vós a menjarès, tantost los deu ésser replicat que com cascú sia membre de la cosa pública deu zelar lo interès de la comunitat.
Ara, és certa cosa que hom ociós, e la ociositat, és gran interès e gran damnatge de la comunitat per les raons al'legades e, ultra, per tant com per llur mal exemple endueixen los altres a fer semblant, la qual cosa és fort perillosa a la comunitat.
Per raó de açò dóna consell als reis, Balbus, filòsof en occident, dient que de tots los ociosos de son regne e senyoria faessen una ciutat, e llavors quant tots morissen de fam, o de set o de fret, per força farien queucom, emperò tostemps hi romandria tanta de misèria per lo dit vici regnant entre ells, que justament poria ésser apellada aquella ciutat la comunitat dels dolents.
Aquesta ajuda general donà forma lo rei 132 Francesc Etximents de Nínive, que aprés que li estec denunciat per Jonàs profeta (segons que lo dit profeta recompta en sa profecia) que la ciutat se'n devia entrar en abís, tantost volc que tota la comunitat se ajudàs, fins als infants petits e a les bèsties. Car volgué que tothom se donàs a Oració contínua, e a dejuni e a fort penitència, començant a si mateix. De la qual cosa devem tostemps pendre exemple de fer semblant, com ve lloc e temps: que tots podem ajudar a la cosa pública en lo temporal o en lo espiritual, e la manera d'especial ajuda en l'espiritual.
Posa aquell gran savi Clarus en la sua Política, dient que quant hom veu la comunitat en algun perill, llavors tothom se deu girar a Déu lleixant tota ofensa e tot pecat, e clamar a Déu mercè públicament o secreta, demanant ajuda molt pus carament que per sa pròpria persona. E aitals oracions ou nostre Senyor Déu, car són fetes ab major caritat, llavors los eclesiàstics en especial se deuen girar a Déu e provocar-hi lo poble. Los antics deuen pensar, e los joves posar totes disolucions, e les dones deuen posar llurs ornaments, e los infants deu hom informar de cridar ajuda a Déu e misericòrdia, e tots ensemps deuen-se llavors convertir a oracions, a dejunis, e almoines e a altres bones obres, per tal que Déu los ajut en aquell perill.
I5 Regiment de la cosa pública 133 CAPITOL XXIII COM DEUEN ÉSSER VEDADES ARTS E OFICIS DAMNI- FICANTS LA COSA PÚBLICA O COMUNITAT Lo segon punt principal que ensenya aquí mateix Avicenna, és que, a bon estament de la Cosa pública, deuen los regidors esquivar tots oficis corruptius o provocants a mal, així com són jugadors públics e qui en fan ofici, e lluitadors e alcavots. E per aquesta mateixa raó deuen fort esquivar totes doctrines pecadores e prohibides, així com és nigromància, e Cciromància e semblants, així mateix totes arts praves, així Com és art de saber furtar o enganar o tregitar.
E per tal deuen molt esquivar alquemistes, qui comunament són orats, e enganadors e gastadors del seu e d'altri, e null temps no vénen a fi de ço que volen, e veen-se fondre e perdre. E són així encarnats en aquella pestilència, que jamés no se'n volen llunyar, e per tal quan, en lo temps present, de molts hòmens de què mal cuidaria hom, se donen a aquesta follia. E sàpies per cert que, jatsia que alquemiste sia possible, emperò Déu, per conservació de la cosa pública del món, no la revela sinó a fort pocs e a tart, e aquells qui 134 Francesc Eiximenis no entenen en riqueses ni n'aprofiten molt jamés a negú, mas solament si a bé Déu qui tan poderós se mostra en lo obrar e en lo amagar. Contra aquests te donc aital document, que no els cregues de res que et prometen ne et diguen. Car si ells sabien ço que dien que saben, més ho amarien obrar per Si mateixs que per a tu, e si ho sabien, no gastarien lo seu, ne irien per lo món així dolents.
Aquesta mala art porta molts a tan lleig cas, qui es fan nigromàntics e servidors del diable. E veges maravella: que mai nostre Senyor Déu no permès que lo diable pogués revelar aquesta art, ne permès que lo diable pogués dar ne enrequir a negú, e pots-ho veure per experiència, car negun nigromàntic mai per nigromància no fon ric hom, ne ajustà res que profit li fes, ans a la fi pert si mateix e tot quant ha. lots per la major part segueixen la vida del major nigromàntic que mai fos, qui s'apellà Zoroastes, del qual llegim que tot sol se ris quant nasqué, contra la costuma dels altres hòmens, e com Déu lo hagués fet gran príncep e senyor, se donàs a aquesta mala art de nigromància, e per tal fo desbostat per un rei de Nínive e morí a mala mort, així com havem a ensenyar en lo uitèn llibre, parlant qui fou Cam, fill de Noé.
Per què consellaren los antics que, per tal que no vingués a aquesta tan lleja art, que ro IO Regiment de la cosa pública 135 nengú no se'n trametés pregonament de astrologia ne de alquímia, car aquestes dues ciències són gran disposició a caure en aquesta mala art de nigromància. Cascuna, així mateix, de ses males espècies deu hom esquivar així Com a vies de mort, car totes són espècies de adevinar, la qual cosa se pertany a Déu, e per tal diu Isaies (capitulo XVI): Piora et nouissima annuntiate mihi et dicam quod dii estis uos, e vol dir així: Digats-nos les coses esdevenidores, primeres e darreres, e llavors diré que vosaltres sou déus. En així qui diga que de adevinar, ne pronosticar ne jutjar ans de temps de les coses contingents e esdevenidores, ne de dir de cert caixí serà, O així no seràx, aital matèria solament se pertany a Déu. E per tal, aquell tol a Déu les sues regalies quant és en si, e comet crim de lesa majestat en lo príncep general, qui és totpoderós, Déu, qui per tals arts defeneix de les coses contingents e esdevenidores e amagades. E per ço veuràs per experiència que aitals hòmens vénen a mala fi. E jatsia que els altres se facen adevinadors, emperò a si mateix no saben adevinar la mala fi a què vénen.
lo viu una vegada un dels grans nigromàntics del món, emperò no sabé a si mateix preveure son mal, car negàs en la mar, en la plaja de Barcelona.
Totes aquestes males arts, així com alquímia, nigromància e ses espècies, de con- 136 o Francesc Etximents tinent fan los hòmens gran monsonaguers, que jamés no dien de res veritat. È fan-los fers, en tant que fan paor als altres. E els fa pobres e menics, en tant que sobtosament degasten un món. EÉ fan-los encara orats e enrajats, car a uull veen com són enganats, e perduts e decebuts, e jamés no se'n saben llunyar, o no ho volen fer per sa gran dolentia. No et dóna vejares que sia gran ceguedat e oradura que l'hom entenga en ajustar riquesa ab tota sa força e poder, que se'n vaja a aquelles coses que los pus savis e los pus forts hòmens del món empobreixen, e els fan perdre cos e ànima È veem que açò és cosa manifesta: que negú que use aitals arts no és bon hom ni ric hom, ans és ple de tots mals vicis. E encara segueixen aitals arts fins a la mort, per què ensenyen que són tornats de tots punts orats.
Per raó de aquesta cosa, los regents de la cosa pública deuen esquivar aquestes arts pestilents e perseguir e foragitar de llurs comunitats tots aquells que les ensenyen e aquells que n'usen, per poc que en sien tocats. E deu-los-hi moure, en especial, zel de la reverència divinal, car, com dit és, aquests notablement presumeixen cometre crim en la doctrinal majestat, e són ja en la via de cometre, de la qual cosa se segueix sovint la divinal ira contra la comunitat.
Car llegim (Josuè, V) que com los fills de ——— ————————éÉLÉ Regiment de la cosa pública 137 Israel fossen vençuts per aquells de Amorreus, Josuè plorava davant lo tabernacle de Déu, demanant per què eren vençuts. È respòs nostre Senyor Déu així: cEntre vosaltres és aquell qui de fet contravé mi, per tal, tostemps serets vençuts, de aquí avant, fins que aquell qui açò ha fet sia mort,. È diu que llavors auciren Acor, qui fet ho havia, e nostre Senyor fon placat sobre la sua ira. Si doncs, per tal quan Acor, qui havia preses algunes joies de la ciutat de Jericó contra lo manament de Déu, la comunitat judaica fon així damnificada, e envergonyida, e vençuda, e per Déu desemparada, jquant més és Déu provocat a ira contra aquella comunitat qui sosté cientment aquell qui viu ab tanta irreverència e qui li fa tanta deshonor, que cometen manifesta idolatria en terra de crestiansl Per tal consella aquell Marcidus theologus que aitals hòmens sien perseguits e foragitats del món així com a capitals adversaris de la cosa pública.
CAPITOL XXIV COM DE LA COMUNITAT DEUEN ÉSSER GITATS LOS HÒMENS QUI FAN MALEFICIS, E TOTA ALCAVOTERIA E TOTA OCASIÓ DE BORDERIA Lo terç punt principal que ensenya aquí mateix Avicenna, sí és que los rectors de la 138 Francesc Eiximenis cosa pública deuen esquivar fort totes aquelles persones qui retraen los hòmens a matrimoni per vies il'lícites e carnals. Car, com los matrimonis sien radical fonament de la cosa pública e tota natura humana haja a conservar degudament e justa per via de matrimoni, segueix-se que aquells són notables enemics de natura humana e de les comunitats, e per conseglient qui empatxen matrimonis a fer, e fets a perseguir, així com són aquells qui usen de maleficis e lliguen los hòmens e les dones que no es puga seguir generació entre ells així com Déu ho ha ordenat.
La pena de aquests deu ésser tan gran que tot lo món ne prenga exemple, car aquests primerament cometen crim supersticiós contra Déu, recorrent al diable, lo qual crim és espècia de idolatria. No res menys, encara que per lo malefici de aquests és empatxada generació humanal, e n'és feta injustícia e furtiva transportació de heretats e de patrimonis, O són desfets vers matrimonis, e moltes cases ne són desertes, e molta persona de bé per tostemps desolada e quasi portada a desperació, la qual cosa sovint aporta a gran damnatge la cosa pública e gran alteració e mutació de moltes questions qui se'n segueixen, e a vegades aporten grans discòrdies e damnatges a la cosa pública.
Per zel encara dels matrimonis, e en llur favor, deuen ésser gitats de les comunitats IO Regiment de la cosa pública 139 aquells qui procuren divorcis e separacions de marit e de muller, així com són alcavots o alcavotes, qui procuren adulteris per los quals són violats los matrimonis e los hòmens molt damnificats, en quant alguns ne lleixen llurís) mullers e van a les estranyes, e per consegúent, és interès de legítima generació de infants legítims.
E si les dones fan los dits adulteris ja és pijor, càr llavors aquells qui cuiden heretar llurs fills heretaran los estranys e aquells qui res no els atanyen. Per les quals coses se segueixen infinits càrrecs de consciència a la fembra qui ho sap, que jamés no pot restituir la heretat a aquell a qui devia pervenir de dret, o si és sabut, veus que es segueix divor-Ci del matrimoni, e per consegient la cosa pública és damnificada en aquesta part per Íretura de generació, qui aquí no és pertinent. L'altre, en cas que se'n faça separació, no res menys que la fembra és en perill de mort e vitupera tot son llinatge e tota sa posteritat, d'on vénen sovint bregues e discòrdies, de què es gasta la comunitat en tot o en partida.
No res menys encara, per los adulteris és la cosa pública molt damnificada per los infants que naixen borts, los quals són inaptes a actes legítims eclesiàstics e seglars, e tostemps envergonyits. Hoc, e segons alguns tostemps, comunament han alguns vicis molt prejudi. Cants la cosa pública, així com són ergull, e 140 Francesc Etximents pompositat e entrecuidament, qui tostemps comunament regnen en borts, e desvergonyiment, car cuiden més valer que los altres e no volen conèixer llur natural defalliment. Lo segon vici és que són grans monsoneguers comunament, e especialment en matèria que es puixen jactar e lloar. Lo terç, que són fort luxuriosos, retraent a la rael d'on ixen, car així com per luxúria hòrrea e criminosa són concebuts, així llur prava naixença los inclina a aquella mateixa llegesa. E de aquests tres vicis en especial diu lo versificador los segúents versos: Prodiga natura spuriis dedit haec tria iura: ut sint pombosi, mendaces el luxuriosi.
Lo quart vici llur és que són hòmens extremàts, Car o són palrucs o desesperats. Lo primer vici posa papa Bonifaci en lo Decret (en la cinquantena e sesena distinció, on, escrivint al rei d'Anglaterra, manà-li que fes ajustar sa gent per via de matrimoni e que no s'ajustassen així com a bèsties, e assignà-li aital raó entre les altres, car per borderia la gent n'és paúruca, e pert lo cor, e no és disposta a defendre la terra. L'altre vi-Ci és que són desesperats, apar-ho comunament entre aquells grans hòmens qui han borts o bastarts e els comanen los fets d'armes, los quals si els vencen fan obres desespera- IO I5 Regiment de la cosa pública I4I des, e orades e truanes. Per tal és proverbi que en tot llinatge deuria haver un bort, car aquell faria totes les venjances que els altres no volen fer per llur honor e prou, mas aquells dien que no els està mal res que facen, car natura los hi inclina més que los altres a tot mal. E per tal veuràs comunament que aquests aitals borts tots finalment moren llejament e hòrreament, no en veuràs jamés un quasi prosperat.
Han un altre vici, que és que són així com la mula, que en tota manera se han a mostrar reversos, e reganyats e dolents. E per tal diu lo proverbi: eBort e mula, tot jorn ne fan una..
E açò conferma la Escriptura (Sapzentiae, IV), on diu així: Spuria uitulamina non dabunt radices altas mec stabile firmamentum collocabunt. El si in ramis tempore germinauerint, infirmiter posita, a uento commouebuntur el a nimietate uentorum eradicabuntur. Confringentur enim rami inconsumati, el fructus illorum imutiles, et acerbi ad manducandum et ad nichilum apti. Ex iniquis enim somnis filii qui nascuntur, testes sunt nequitiae aduersus parentes in imterrogatione sua. E vol dir així: que nats de borderia no seran raigats pregon, ne faran bons arbres, ço és que no es fan comunament bons hòmens, ne ab constància ne ab fermetàt, e si per algun temps fan obres de bons hòmens, emperò la prava natura los tira tantost a usar de sos mals vicis, ne llurs obres 142 Francesc Eiximenis no vénen finalment a perfecció, ne són plàents quasi a negú, car així és que de mala rael tard neix bon fruit. Així mateix ells fan testimoni sovint a la dolentia d'aquells on ixen, quant hom atén e interroga e examina ells e llurs paraules e obres.
Es ver que totes aquestes coses se deuen entendre d'aquells borts qui ressemblen a aquells d'on devallen en llurs crims e pecats. E així ho posa distinctione LVIII (quod ante). Car com posa lo capítol dessús aquí mateix, molt solemnes papes són estats borts e molt solemnes hòmens n'hi ha que són Dborts, així com direm dejús en lo procés d'aquest llibre quant parlarem dels adulterats. Emperò ací parlarem no de ço que tard s'esdevé, mas de ÇO que és comunament e que sovint veem a ull, ço és que borts són gent viciosa, los vicis dels quals poden molt noure a la cosa pública.
CAPITOL XXV CoM LOS BORTS SÓN COMUNAMENT MALS, E MOLT A TART N'HI HA QUE BONS SIEN Per totes les coses damunt dites, no vull dir generalment que tots los borts sien dolents, car certa cosa és que n'hi ha alguns hatts e n'hi ha e n'hi haurà qui són estats hòmens excel:lents qui faien vergonya als lle- ——— la ——— i Regiment de la cosa pública 143 desmes. E lo Decret (distinctione LVI) posa molts notables hòmens qui foren borts, així com Hiepté, Fares, Zaran, Boç e d'altres molts. Així mateix és certa cosa, segons les històries antigues, que aquell reverent emperador Heracli, que feu tant per la fe crestiana e tant honrà la creu de Jesucrist, fon bort e fill de dona monja. Així mateix Guillelm Bastart, pare e rael dels reis presents d'Anglaterta, fo bort de França e duc de Normandia. E lo rei Enric de Castella fon bort, qui és estat en nostres dies hom famós e de gran cavalleria. Així mateix molts d'altres excel-lents hòmens són estats borts. Semblantment veem ue en França los borts (que ells apellen bastarts) són grans hòmens en fets d'armes e fort famosos, e sens dubte molt valent e noble hom ha per lo món qui és bort de fet e no s'ho cuida, car no fa mester al bon regiment del món, ne la bonesa de Déu no permet que tots aquells qui són borts ho sàpien ne sia cosa manifesta ne pública als altres, per tal que llur estament e bonesa de costumes no sia menyspreada per la borderia.
Per què, les coses dites en lo precedent capítol se deuen entendre parlant cemunament, e no generalment tostemps ne sens neguna excepció. E açò que he dit, he ací aportat per tal que cascú se'n guart d'adulteris e de fornicacions, d'on vénen aitals generacions comunament males e molt prejudicants la co- 144 Francesc Eiximenis sa pública, per llurs mals vicis e per los mals altres damunt al-legats qui es segueixen de aitals males obres e d'aquells malvats qui les procuren, així com dit és dels vicis altres. E de les penes dels infants borts parlarem pus llargament, si a Déus plau, en lo terç llibre, en lo tractat de luxúria, en lo onzè capítol, en la matèria de borderia.
CAPITOL XXVI QUI POSA ALGUNES MALÍCIES MOLT PREJUDICANTS ALS MATRIMONIS E A LA COSA PÚBLICA Altra manera de gents hi ha qui confonen tota la puritat del matrimoni, qui deuen ésser extirpats terriblement de la cosa pública, així com són aquells qui ab manyes fan violència e opressió a les dones maridades. E de aquests n'hi ha en moltes maneres. Primerament, n'hi ha qui aital opressió fan amagadament ab metzines, ab les quals les faran així encendre a requerir si mateix com una bèstia desvergonyida requer altra. E contra aquests hi ha forts grans penes assignades per les lleis imperials.
Segonament, n'hi ha altres qui ho fan ab violència amagada, car amagar s'han en qualque lloc on la dona deja venir, e aquí secretab5 Regiment de la cosa pública I45